40 anys de Constitució

Ahir vam commemorar els primers 40 anys de la constitució. Ho vam fer enmig d’un intens debat que va des dels qui demanen la seva substitució fins els que la somnien inalterable, passant per un amplíssim ventall dels qui voldrien, en graus i sentits diversos, la seva reforma. Hi ha arguments per a tots els gustos: des dels més elementals fins els més elaborats; opinem els aficionats, com jo mateix, i persones profundament coneixedores del tema, des dels tres redactores encara sortosament vius fins a una llarga llista de catedràtics, polítics, politòlegs,……

Des de la meva condició d’aficionat i/o observador, permetin-me unes reflexions mínimes sobre el tema. La reflexió prèvia és que el sol fet de que tothom expressi la seva particular opinió, alhora que proposa fer amb la Constitució el que millor li sembla, ajuda molt a col·locar la qüestió a les seves justes dimensions: la Constitució manté la seva condició de garant de la lliure expressió i de la democràcia. No és poca cosa, per a mi és bàsica.

La segona reflexió és de caràcter històric: La Constitució del 1978 te unes característiques peculiars al nostre país: va sorgir fruit del consens i no de la imposició dels que a la transició van guanyar clarament el referèndum per a la reforma política (quin objectiu no era una constitució democràtica) i les primeres eleccions democràtiques. Ells (els franquistes) van cedir, nosaltres (els demòcrates) també, i per primera vegada tenim una constitució que no és fruit d’una part front a l’altre.  Gràcies a aquest acord es va poder desmantellar bona part de la dictadura i començar una època de diàleg, de reconeixement mutu i de posar pedres basals per una convivència pacífica a Espanya. Aquest procès sense precedents a casa nostra permet la celebració dels 40 anys de Constitució: és l’aniversari constitucional més llarg que ha pogut celebrar Espanya. Des del meu punt de vista tot això és bo.

Tercera reflexió: fins aquí hem arribat.  Cal una reforma de la Constitució?. Des del meu punt de vista, rotundament si. Però cal en el temes que son, efectivament, de caire constitucional. Per exemple, l’organització territorial de l’Estat. Crec que aquest és el motiu més important i urgent per a una reforma. Espanya pot ser federal. Pot admetre la possibilitat d’independència i preveure com arribar-hi si alguna de les nacions que la conformen ho vol. Ha de reconèixer, d’una vegada per totes, l’existència d’aquestes nacions, sense circumloquis de cap mena. No pot de cap manera mantenir l’estat autonòmic, que ha arribat al seu punt i final. Cal fer serenament el debat de com reformar la Constitució, i reformar-la, per a que tot això sigui possible.

Som molts els ciutadans i ciutadanes d’aquest país que no som monàrquics. La dinastia borbònica que seu al tron d’Espanya ha tingut conductes inadequades, poc exemplars (Rei emèrit) i comportaments polítics profundament equivocats (Felip VI el dia 3 d’Octubre de 2017). Per tant el debat República-Monarquia és ben legitim i s’ha de poder contemplar en la reforma constitucional.

També cal una reforma del mètode de reforma: si volem (i jo la vull) una estabilitat constitucional, la seva reforma ha de ser molt més àgil que actualment. Si alguna cosa és criticable de la Constitució del 1978  és el seu blindatge que, en determinats temes, fa extraordinàriament complicada la seva reforma. Dissortadament, en altres no ha sigut així. Hi ha temes que admeten reforma “exprés”, i no son menors.

Quarta i darrera reflexió: no posem al debat sobre la reforma el que no toca. Ha sigut freqüent argumentar que els menors de 58 anys no han votat aquesta Constitució. Al meu parer això no l’invalida. Calen adaptacions, reformes, però no podem fer una Constitució per a cada generació.

Hi han moltes impugnacions a la Constitució que son fruit dels problemes quotidians, de les terribles conseqüències de la crisi del 2008, dels mals governs (o dels desgoverns, tristament actuals a Catalunya), d’una injusta llei electoral. Aquest amplíssim ventall de conflictivitat, en la majoria dels casos, te vies de solució sense alterar la Constitució: no cal canviar-la per fer una llei electoral correcte,  un paquet de lleis sobre habitatge, sanitat o educació, dotar les necessitats socials, consolidar els sistema de pensions, extirpar la corrupció, revertir la reforma laboral, reformes al sistema financer (creació d’una banca pública), polítiques ambientals i de gestió del territori correctes, abordatge humà de les migracions i tants altres temes. Per tant, no ens equivoquem: moltes percepcions, reals, sobre el que no ens agrada, no depenen d’una modificació de la Constitució. Calen governs i majories parlamentàries disposades a arreglar-ho, és suficient.

Acabo amb un prec als qui poden arreglar-ho: sortint de l’actual trencadissa, inventariem en que ens podem posar d’acord i, sense pauses, marcant prioritats, arribem altre vegada a la situació tan injustament devaluada: al consens. Tots haurem de cedir, per a que tots hi guanyem. Crec que és la millor sortida per a la difícil situació que hem d’afrontar. No oblidem, mentre discutim si son verdes o madures i ens enroquem en les nostres posicions, que ja tenim dins el sistema a C’s i a Vox. Aquests no volen modificar la Constitució: simplement la volen, explícita o implícitament, anular.

 

 

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

CAMINS A CATALUNYA

El President Artur Mas ha fet unes declaracions a Catalunya Ràdio quin titular s’ha penjat en forma de tweet. Conté tres idees:

En la primera parla de la factura del procés i afirma que és alta. No puc fer altre cosa que esta doblement d’acord amb aquesta afirmació; ha sigut, és i serà encara més alta per a moltes persones individuals: polítics presos, altres que han triat fugir a l’estranger i no poden tornar a Catalunya si no és  ingressant a la presó, altres investigats i alguns més (entre ells el propi Artur Mas) amb el seus bens en tot o en part embargats. Aquest és un preu altíssim, intolerable, que mai s’hauria d’haver donat. Crec que una aclaparadora majoria de catalanes i catalans, independentistes o no, refusem transformar problemes polítics en qüestions judicials. Estic segur que el Sr. mas es referia a aquest preu (encara que eufemísticament en digui “conseqüències”), l’anulació del qual, des del meu parer, hauria de ser una de les prioritats absolutes del govern i del conjunt de la societat catalana. Malauradament no sembla que el govern camini en aquest sentit de manera efectiva. Altre cosa és la gesticulació i les declaracions que no porten a res si no és a empitjorar el muntant de la factura.

La segona part de la factura, que també ha sigut, és i serà més alta, és la que està pagant Catalunya, es a dir la seva població en conjunt. La llista és llarguíssima i no la escriuré de manera exhaustiva: paràlisi del Govern (amb totes les conseqüències manta vegada repetides), el Parlament aturat des de l’Octubre, fugida importantíssima d’empreses, pèrdua de cohesió social amb la corresponent cristal·lització de posicions extremes a les dos bandes i finalment, acabant l’estiu, balanç d’una temporada turística que ha donat xifres especialment dolentes a Catalunya, amb reculades superiors a la mitjana de Espanya. Vull creure que el Sr. Mas també inclou tot això en la factura.

Per ell, però, mirant-ho en perspectiva (“si ho mirem en perspectiva” diu el tweet) ha valgut la pena. Aquí el meu desacord és rotund, radical. Em sorprèn que un polític amb experiència com el Sr Mas digui que li val la pena tenir polítics honestos a la presó, nombrosos d’altres encausats i tantes situacions personals delicades com hi ha. Només per això crec (amb ple respecte a les valoracions individuals dels afectats) que el procés no val la pena. És clar que parlem de persones concretes i ningú, ni el Sr Mas ni molt menys jo, podem parlar en nom de qualsevol d’ells. Potser sí a alguns o a tots els val la pena. I cal respectar-ho sense reserves,

El que per a mi no té dubtes és el cost de la segona part de la factura. Catalunya no es mereix de cap manera la situació en que es troba. Sobretot per que hi ha arribat a canvi de res: el procés té molta força, poca sinceritat en els que el lideren i cap resultat tangible que permeti afirmar, com s’afirma massa sovint des de els dos extrems, que la independència és més a tocar que mai. No veig que haguem guanyat res, absolutament res. Estem, dons, pagant una factura que el propi Sr. Mas reconeix alta, a canvi de res. Per a mi, una situació del tot indesitjable.

En la tercera part el Sr. Mas afirma, en forma d’interrogant,  “però quin altre camí hi havia a Catalunya?”. Sorprèn que un polític experimentat i capacitat com Artur Mas formuli aquesta pregunta. Tan sols des del desconeixement més absolut o des d’una mala fe impensable es pot fer  servir la pregunta per a confirmar que el camí que ens està portant al desastre és l’encertat.

No és veritat que no hi hagi altre camí a Catalunya. De fet n’hi ha diversos i tots ells tenen representació al Parlament: des de la revolució utòpica de la CUP fins l’anorreament de Catalunya que proposa C’s. Hi ha també el que jo crec més  adequat, el que fa que un tram molt llarg del camí es pugui fer amb una amplia majoria: anar aprofundint en el reconeixement nacional de Catalunya, governant el dia a dia de la Generalitat, guanyant espais i arraconant als dos extrems. Certament és un camí llarg, difícil, amb moltes variables, sense terminis, però que té moltes virtuts imprescindibles: en cap moment s’hi posa en qüestió la democràcia (que fa gairebé un any, el 6/7 de setembre, va ser debolida a Catalunya seguint el camí del Sr Mas/Puigdemont), ningú ha de renunciar als seus legítims i legals anhels i a la seva ideologia, s’ha de donar una oportunitat a la reconcialiació pactant la sortida dels presos i la tornada dels fugits, arxivant procediments judicials als que encara hi som a temps, s’han de marginar els extrems i cal urgentment començar a governar Catalunya de bell nou.

Em temo, però,, que la consigna llençada des de Waterloo per el Sr. Puigdemont i el seu grup de seguidors no va per aquest camí: s’entossudeixen a continuar el camí estèril i contraproduent de la unilateralitat. Gràcies a aaquesta lamentable posició avui Catalunya és més lluny de la independència que fa tres anys i una part dels dirigents del “procés” son cada vegada més propers a Erdogan, Orban, Kascynski i tant d’altres.

Sr. Mas: el seu camí no ha valgut, no val ni valdrà la pena.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

L’HORA DE PORTUGAL.

Com és sabut, Portugal i Canàries comparteixen hora: una menys que els territoris peninsulars espanyols. Portugal, tot i això, ha avançat clarament a Espanya en el temps polític. Fem un breu repàs als esdeveniments més recents, els derivats de la crisi de 2008: Portugal, amb Grècia, foren països intervinguts, massacrats per la troika i els seus instruments. Més, fins i tot, que Espanya. L’ensulsiada portuguesa fou brutal: vaig tenir ocasió, en el meu darrer ( de moment) viatge a terres lusitanes, de comprovar-ho en directe; la caiguda de l’activitat econòmica fou espectacular. En pocs mesos els municipis apareixien devastats. El sistema bancari era incapaç, per exemple, de fer funcionar les targes de crèdit, l’emigració es disparà a nivells dels temps de la dictadura. El país, literalment, s’esmicolava. Malgrat això, la dreta va guanyar les darreres eleccions generals per bé que sense assolir majoria absoluta. El segon partit fou el Partit Socialista Portuguès, (PSP) obertament socialdemòcrata, liquidador de la revolució dels clavells i tant a la dreta com pot estar-hi el PSOE, per exemple. L’aritmètica electoral, però, feia possible una combinació mai assajada a Portugal: una coalició del PSP amb els tres partits d’esquerres: Partit Comunista Portuguès, Blogo i Verds. Ràpidament la dreta desqualificà la possibilitat d’aquesta coalició batejant-la amb un nom que va fer fortuna: la “geringonça”, que més o menys es pot traduir per el desgavell i que aquí (ja ho he sentit avui) es diria “el gobierno Frankenstein”. Permetin-me ara un salt en el temps: dons bé, el pacte es va fer, la responsabilitat dels tres partits d’esquerres els va conduir a un pacte amb el PSP i els resultats avui son a la vista de tothom; Portugal està millorant ostensiblement tots els seus indicadors. I no com a Espanya, on milloren tan sols el macroeconòmics, si no que allà la recuperació arriba millor, més ben repartida, els indicadors afavoreixen al global de la població. Fa poques setmanes Catalunya en Comú va tenir l’encert de convocar un acte explicatiu sobre el tema portuguès al Cassinet de Hostafrancs. Per simpatia i interès sobre el tema hi vaig assistir. Càrrecs polítics portuguesos dels partits d’esquerres ens van explicar les bases del procés, que sintetitzo tot seguit. El primer pas va ser la constatació, per part dels partits cridats a fer la coalició, de que el poble portuguès necessitava i volia un canvi. La conclusió fou que no es podia defraudar a l’electorat. I que un govern de dretes era molt pitjor que l’alternativa d’un govern del PSP. El segon pas fou actuar en conseqüència: bastir el pacte entre tots. Van fer servir la imaginació amb valentia i un punt d’heterodòxia, cercant que els sumava i deixant aparcat el que els separava. Van negociar bilateralment amb el PSP i en va resultar un compromís: l’esquerra no entrava al govern però pactava la legislatura en tres blocs temàtics: el primer el que s’ha de fer calendaritzat, a dates concretes, dins la legislatura. El segon bloc es el que s’ha de fer igualment al llarg de la legislatura, però sense compromís temporal. I el tercer bloc son els temes en que no hi havia acord però hi ha compromís de continuar-los debatent. La situació del pacte no és exempta de dificultats i tensions. Però l’essencial s’ha aconseguit: el poble portuguès va millorant la seva situació paulatinament i la sortida de la crisi portuguesa ja la voldríem per a nosaltres. Dons bé, la moció de censura del PSOE al PP ens col·loca exactament a l’hora portuguesa. Soc partidari d’un procés homòleg al portuguès i al meu parer hi son cridats tots els que no son o estan dins l’òrbita del PP i de Ciutadans. Crec que tenim una oportunitat i no la podem deixar passar. Oportunitat en tots sentits, òbviament també en el cas de Catalunya en el tema nacional. Les primeres impressions son bones, però em preocupen dos qüestions: el silenci, de moment, del PNV i, sobre tot, la reacció de l’ala dura i corrupta del PSOE, els de sempre, els que van defenestrar Sánchez i que no paren de conspirar contra ell. Desitjo de tot cor, ho necessitem imperiosament, que entre tots sapiguem posar el rellotge a l’hora de Portugal. Els propers dies seran apassionants.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

EL DISCURSO DEL REY

A l’any 2010 es va produir un film remarcable en tots els sentits (interès històric, bona direcció, excel·lent repartiment) sobre l’abdicació del rei anglès en el seu germà Jordi, duc de York. El nou rei patia una tartamudesa que dificultava greument l’exercici de la seva funció. Es posà en mans d’un logopeda heterodox en els seus mètodes, que culminà amb èxit la tasca just quan Jordi de York va haver de fer el discurs més important del seu regnat: la declaració de guerra a l’Alemanya nazi.

Ahir vam assistir, en viu i en directa, a un discurs situat a les antìpodes  del que reprodueix el film. Ni el brillant logopeda de Jordi de York pot arreglar el més desafortunat, equivocat, inapropiat discurs que, amb tota certesa, era el més important del regnat de Felipe VI.

Va aparèixer en pantalla per etzibar un breu discurs que va resultar un absolut despropòsit. Insegur, trabucant-se i repetint paraules, les imatges visuals i gestuals del “Discurso del Rey”subratllen la gravetat del moment. Semblava que ni ell estava segur del que deia ni sabia el que havia de dir.

Però no el disculpo. Ahir Felipe VI va començar a abdicar, en no complir el que li imposa l’article 56 de la Constitució, que diu clarament que el Rei, entre les competències que se li reconeixen, “arbitra y modera”. La situació catalana i espanyola demana exactament això: arbitrar i moderar.

Va cometre errors descomunals: fer un discurs de part (la seva presència era perfectament intercanviable per Mariano Rajoy), renunciar a qualsevol petit gest de mediació i arbitratge, no dedicar ni una sola paraula a les persones ferides el 1-O, parlar com un monarca absolut i no com un Cap d’Estat d’un país democràtic i, finalment, el més greu: distingir entre bons i mals catalans, fer parts entre el poble català. Com Garcia Albiol.

Molts esperàvem, are és ben clar que de manera il·lusa, un paper actiu entre les parts, el que és propi d’un Cap d’Estat. En definitiva,el fracassat discurs de Felipe VI, lluny de rebaixar la tensió la va augmentar en decebre a la majoria de catalans i crec que a molts espanyols.

Però res és del tot negatiu. Després del dragon Kan de setembre (dies 6i 7 al Parlament, dia 20 detencions i conflicte al carrer) culminat amb la massacre del 1-O, per fi ens arriba una bona noticia: arrel del discurs, la dinastia borbònica ha començat la seva abdicació del tron espanyol. La tercra República ahir va fer un pas endevant.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tres responsables i un “outsider”

A Catalunya la situació política s’agreuja dia que passa. I és pura evidència que a Espanya també. Dos bàndols confrontats han debolit l’estat de dret de manera pràcticament simultània i condueixen al país a una complicadíssima i perillosa situació. Què fer dons?

La realitat és que, promeses temeràries i histrionisme d’uns i altres a part, l’immensa majoria del afectats  no sabem que passarà fins el 1-O, i el que és més greu, encara menys ho sabem per desprès.  Tal com avui tenim la situació, es previsible que la gresca continuï, potser encara amb més força.  Personalment crec que el 1-O tots hi perdrem i tots dos bàndols ens voldran fer creure que han guanyat. Enrocats, continuaran la confrontació. És el pitjor dels escenaris.

Abans d’explicar, amb infinita modèstia, quina sortida hi veig, vull aclarir que no escric des de cap equidistància. Ans el contrari, escric des de la més absoluta constància: he defensat i defenso la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, homologat, acordat, amb garanties i vinculant. Una de les poques certeses que tenim és que el 1-O no serà això.

Qui son, dons, els tres responsables, “l’outsider” i que haurien de fer?. Des del meu punt de vista, una pas previ, condició “sine qua non” és apartar al PP del govern espanyol. Tot seguit començar un paquet de reformes de fons en diversos àmbits, per descomptat  el territorial, que haurien menester  una reforma a fons de la constitució. Soc conscient de que el que proposo és molt complicat, però és possible. Quin paper hi haurien de tenir, en la meva opinió, els tres responsables i l’outsider?

A nivell d’Espanya crec que el Sr. Pedro Sánchez i el PSOE haurien d’encapçalar la moció de censura per desblocar la situació. La doble victòria del Sr. Sánchez en les primàries i el congrés  del PSOE l’han col·locat en una posició immillorable, històrica, per a retornar al PSOE a l’esquerra socialdemòcrata. Malauradament la posició erràtica i equivocada amb que afronta la crisi d’aquests dies no concita l’optimisme. Posar-se incondicionalment al bàndol PP és un greu error. Possiblement el Sr. Pedro Sánchez té dos problemes: la seva pròpia limitació com estadista  i un grup parlamentari que no domina: la vella guàrdia del PSOE hi manté  ancoratges ben sòlids. Tanmateix crec que els militants socialistes que han donat al Sr. Sánchez la seva actual posició volen i esperen una conducta diferent. Crec que entendrien i donarien suport a la moció de censura. Esperem que acabi per entendre-ho ell i entomi el repte. Quan més aviat millor.

A Catalunya, la responsabilitat recau sobre el Sr. Oriol Junqueras i el seu partit ERC, al que dirigeix en el marc d’una envejable cohesió i pau interna. Tot sembla indicar que en les primeres eleccions catalanes que es convoquin, està cridat a la victòria i a exercir la responsabilitat de President de la Generalitat. Dons bé, des d’aquesta posició tan favorable el seu paper és, com el de Sánchez, possible i difícil. Crec que ell i el seu partit son els únics que tenen la possibilitat i la credibilitat per a poder explicar al conjunt de Catalunya i molt especialment als seus independentistes (hi ha independentistes més enllà de JxSí i la CUP), que hem de parar el procés en curs i, sense que ningú renunci a res, redirigir-lo, donat que tots els indicadors diuen que la situació actual no ens portarà a la independència, objectiu principal i històric del seu partit. El dia després de les eleccions catalanes haurà d’escollir amb prudència i amplitud de mires,en definitiva visió d’estat, quines son les forces polítiques adients per acompanyar-lo. I té una feina suplementària: convèncer al PDECat de que no tornin a fugir d’estudi i votin la moció de censura al PP alhora que, d’una o altra manera, a nivell de Catalunya entenguin la situació.

Presentar el tercer responsable és bastant més delicat. Des del meu punt de vista és el cap d’Estat. Sé de sobres que la Constitució vigent no li dona poder executiu. Se també que per el fet de no ser escollit, de ser un rei, pateix de manca de l’autoritat moral que tenen altres caps d’Estat que presideixen però no governen.  Però, tanmateix, crec que ell hauria de no entorpir l’operació, explicar al PP i a Mariano Rajoy que el seu temps (corrupció i desastre absolut en el tema Catalunya) és acabat i, finalment, suggerir a determinats poders fàctics (penso en Exèrcit i Ibex) que deixin que retorni la política com a instrument per a solucionar els problemes de la majoria. Tampoc es senzill, però és possible.

Breument, l’outsider: no és altre que el PNB. Per pura aritmètica, els seus vots son necessaris per a l’èxit de la moció de censura. Sense ells és gairebé impossible. En el seu cas, seguint les regles de l’aritmètica  (la contable, es clar) sembla relativament senzill que s’apuntin a l’operació.

Acabo amb la justificació dels que he deixat absents de responsabilitat, que no de protagonisme.

Mariano Rajoy i el PP son els sacrificats (justos i merescuts sacrificats) de la proposta. No cal atribuir-los cap responsabilitat en que tiri endavant.

Ciudadanos, com a partit anticatalà i de dretes, apèndix del PP, forma part del problema, no de la solució.

I finalment la galàxia de Podemos, Catalunya en comú, Compromís, en Marea i alguna part del grup mixt: no els atribueixo responsabilitat, però sí protagonisme; la responsabilitat ja l’han exercit presentant la moció de censura que no va obtenir l’èxit necessari. El protagonisme consisteix en que segur que hi seran de bell nou, que el seu concurs és imprescindible i garanteix l’èxit de l’operació, aquí i a Espanya.

Segurament es pot criticar la proposta des de molts punts de vista, especialment per la seva dificultat i el seu grau d’utopia. Però, des dels possibles errors, les dificultats i la utopia, crec que els responsables (els que jo identifico o qualsevol d’altre) ens han de proposar solucions noves, valentes, imaginatives, que ens permetin sortir del perillós fangar en que ens hem instal·lat. Altrament perpetuarem el desordre i passaran per malla els problemes de tot tipus als que, clavats al fangar, no ens afrontem.   Si us plau, es cerquen estadistes!!!!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tres responsables i un “outsider” A Catalunya la situació política s’agreuja dia que passa. I és pura evidència que a Espanya també. Dos bàndols confrontats han debolit l’estat de dret de manera pràcticament simultània i condueixen al país a una complicadíssima i perillosa situació. Què fer dons? La realitat és que, promeses temeràries i histrionisme d’uns i altres a part, l’immensa majoria del afectats no sabem que passarà fins el 1-O, i el que és més greu, encara menys ho sabem per desprès. Tal com avui tenim la situació, es previsible que la gresca continuï, potser encara amb més força. Personalment crec que el 1-O tots hi perdrem i tots dos bàndols ens voldran fer creure que han guanyat. Enrocats, continuaran la confrontació. És el pitjor dels escenaris. Abans d’explicar, amb infinita modèstia, quina sortida hi veig, vull aclarir que no escric des de cap equidistància. Ans el contrari, escric des de la més absoluta constància: he defensat i defenso la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, homologat, acordat, amb garanties i vinculant. Una de les poques certeses que tenim és que el 1-O no serà això. Qui son, dons, els tres responsables, “l’outsider” i que haurien de fer?. Des del meu punt de vista, una pas previ, condició “sine qua non” és apartar al PP del govern espanyol. Tot seguit començar un paquet de reformes de fons en diversos àmbits, per descomptat el territorial, que haurien menester una reforma a fons de la constitució. Soc conscient de que el que proposo és molt complicat, però és possible. Quin paper hi haurien de tenir, en la meva opinió, els tres responsables i l’outsider? A nivell d’Espanya crec que el Sr. Pedro Sánchez i el PSOE haurien d’encapçalar la moció de censura per desblocar la situació. La doble victòria del Sr. Sánchez en les primàries i el congrés del PSOE l’han col•locat en una posició immillorable, històrica, per a retornar al PSOE a l’esquerra socialdemòcrata. Malauradament la posició erràtica i equivocada amb que afronta la crisi d’aquests dies no concita l’optimisme. Posar-se incondicionalment al bàndol PP és un greu error. Possiblement el Sr. Pedro Sánchez té dos problemes: la seva pròpia limitació com estadista i un grup parlamentari que no domina: la vella guàrdia del PSOE hi manté ancoratges ben sòlids. Tanmateix crec que els militants socialistes que han donat al Sr. Sánchez la seva actual posició volen i esperen una conducta diferent. Crec que entendrien i donarien suport a la moció de censura. Esperem que acabi per entendre-ho ell i entomi el repte. Quan més aviat millor. A Catalunya, la responsabilitat recau sobre el Sr. Oriol Junqueras i el seu partit ERC, al que dirigeix en el marc d’una envejable cohesió i pau interna. Tot sembla indicar que en les primeres eleccions catalanes que es convoquin, està cridat a la victòria i a exercir la responsabilitat de President de la Generalitat. Dons bé, des d’aquesta posició tan favorable el seu paper és, com el de Sánchez, possible i difícil. Crec que ell i el seu partit son els únics que tenen la possibilitat i la credibilitat per a poder explicar al conjunt de Catalunya i molt especialment als seus independentistes (hi ha independentistes més enllà de JxSí i la CUP), que hem de parar el procés en curs i, sense que ningú renunci a res, redirigir-lo, donat que tots els indicadors diuen que la situació actual no ens portarà a la independència, objectiu principal i històric del seu partit. El dia després de les eleccions catalanes haurà d’escollir amb prudència i amplitud de mires,en definitiva visió d’estat, quines son les forces polítiques adients per acompanyar-lo. I té una feina suplementària: convèncer al PDECat de que no tornin a fugir d’estudi i votin la moció de censura al PP alhora que, d’una o altra manera, a nivell de Catalunya entenguin la situació. Presentar el tercer responsable és bastant més delicat. Des del meu punt de vista és el cap d’Estat. Sé de sobres que la Constitució vigent no li dona poder executiu. Se també que per el fet de no ser escollit, de ser un rei, pateix de manca de l’autoritat moral que tenen altres caps d’Estat que presideixen però no governen. Però, tanmateix, crec que ell hauria de no entorpir l’operació, explicar al PP i a Mariano Rajoy que el seu temps (corrupció i desastre absolut en el tema Catalunya) és acabat i, finalment, suggerir a determinats poders fàctics (penso en Exèrcit i Ibex) que deixin que retorni la política com a instrument per a solucionar els problemes de la majoria. Tampoc es senzill, però és possible. Breument, l’outsider: no és altre que el PNB. Per pura aritmètica, els seus vots son necessaris per a l’èxit de la moció de censura. Sense ells és gairebé impossible. En el seu cas, seguint les regles de l’aritmètica (la contable, es clar) sembla relativament senzill que s’apuntin a l’operació. Acabo amb la justificació dels que he deixat absents de responsabilitat, que no de protagonisme. Mariano Rajoy i el PP son els sacrificats (justos i merescuts sacrificats) de la proposta. No cal atribuir-los cap responsabilitat en que tiri endavant. Ciudadanos, com a partit anticatalà i de dretes, apèndix del PP, forma part del problema, no de la solució. I finalment la galàxia de Podemos, Catalunya en comú, Compromís, en Marea i alguna part del grup mixt: no els atribueixo responsabilitat, però sí protagonisme; la responsabilitat ja l’han exercit presentant la moció de censura que no va obtenir l’èxit necessari. El protagonisme consisteix en que segur que hi seran de bell nou, que el seu concurs és imprescindible i garanteix l’èxit de l’operació, aquí i a Espanya. Segurament es pot criticar la proposta des de molts punts de vista, especialment per la seva dificultat i el seu grau d’utopia. Però, des dels possibles errors, les dificultats i la utopia, crec que els responsables (els que jo identifico o qualsevol d’altre) ens han de proposar solucions noves, valentes, imaginatives, que ens permetin sortir del perillós fangar en que ens hem instal•lat. Altrament perpetuarem el desordre i passaran per malla els problemes de tot tipus als que, clavats al fangar, no ens afrontem. Si us plau, es cerquen estadistes!!!!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

EL TOC DE CORNETA (i 2)

Des de 1977, ara fa 40 anys, s’han presentat 3 mocions de censura al Govern espanyol. Les dos primeres, de signes polítics i resultats idèntics (foren rebutjades) van servir per apropar Felipe González a la Moncloa (la primera) i per enterrar la carrera política del Sr. Hernández Mancha (la segona)

Des del meu punt de vista, i a l’espera dels resultats que pugui tenir, la tercera, la que va presentar com a candidat alternatiu a Pablo Iglesias és la que més contingut ha tingut i la que marca un possible camí de sortida a, entre molts altres temes,  la qüestió nacional catalana.

Pablo Iglesias va pronunciar un discurs memorable, en un debat de gran nivell que va forçar la sortida al faristol de Mariano Rajoy, que menystenia la moció i pensava no participar. Més enllà de l’anècdota, per mi el més important del que va exposar Pablo Iglesias es pot resumir en una idea bàsica, present al llarg del desenvolupament de tota la moció: aquella moció es presentà no tan sols a l’actual govern del PP (que també, motius en sobren) sinó  als darrers segles de la política espanyola. Es a dir, amb els  breus i complicats intervals de democràcia reformista, singularment la segona república, el govern espanyol de torn, gairebé sempre en col·laboració amb la dreta catalana, ha sigut una corretja de transmissió d’unes elits arcaiques, extractives, negades a qualsevol modernització.

La proposta de Unidos Podemos i el seu conjunt de forces associades, entre elles Catalunya en Comú és, precisament, acabar amb aquesta catàstrofe ancestral que impedeix que Espanya  sigui un projecte viable de futur. Només sortint d’aquest punt podem encarar la solució definitiva a la qüestió nacional catalana. I per això calen, imperiosament, dues transformacions polítiques.

La primera és treure (dit sigui en termes estrictament de democràcia) al PP i C’s del govern de les institucions. Cal canviar la majoria (és possible) al congrés dels Diputats, substituir l’actual govern minoritari i endegar un programa com més ambiciós millor de reforma de l’Estat. Sense posar, a priori, cap límit.

Per poder tirar endavant un projecte d’aquest calat és imprescindible el PSOE. La gran pregunta és si el PSOE (i a remolc seu el PSC) estan disposats a jugar de debò la carta del canvi, de la reforma en profunditat. El fet de que el Sr. Pedro Sánchez hagi guanyat les primàries i que la Sra. Margarita Robles sigui portaveu al Congrés  és molt millor que si la Sra. Susana Diaz encapçalés el PSOE. De fet, el resultat de les primàries és el resultat de la rebel·lió de la militància socialista contra “l’establishment”, un toc d’atenció en tota regla als qui pensen que amb el bipartidisme imperfecte i la monarquia es pot anar tirant indefinidament.  El primer que hauria de fer el Sr. Sánchez  és escombrar a fons casa seva. El dubte que jo tinc és si el Sr. Sánchez te capacitat, voluntat i força suficients per entomar els dos reptes, l’intern i el de la reforma de l’Estat, que tenen una més que considerable dimensió.

Per tant, el que acabarà fent el PSOE (i el PSC) avui per avui és una incògnita. Haurem d’esperar uns mesos per desvetllar-la, tot i que la reunió PSOE-PSC d’avui mateix ha sigut una galleda d’aigua freda. Malgrat això, les circumstàncies son favorables: el PP és el partit (junt am CDC) amb més corrupció sistèmica d’Europa. Absolutament conservador en el pitjor sentit (es a dir, partidari de la Espanya eterna) només hauria de tenir el suport del populisme ultra dretà i tenebrós de Ciutadans. Avui, el PP es vulnerable. A Espanya, si el PSOE vol, es pot fer un canvi a fons.

A Catalunya la situació es bastant homologable. Amb el curt interval dels dos tripartits, la dreta rància i corrupte que ha sigut el pujolisme (avui algú ha penjat la foto del Sr. Turull, flamant nou conseller, acompanyant al Jutjat al Sr. Oriol Pujol, delinqüent confés que acaba de pactar una condemna de dos anys i mig de presó) ha regit el govern amb criteris no gaire diferents que els de l’alternança PP-PSOE a Espanya.

Per tant, quan més aviat fem fora del govern al PDECat, més aviat podrem avançar cap a la solució del problemes de Catalunya, en primer i destacat lloc, el problema nacional.

Si a Espanya la clau la té el PSOE, a Catalunya la té ERC. I de moment, congruent amb la seva trajectòria (excepte el ja esmentat període dels tripartits) ERC s’arrenglera amb el conservadorisme i admet formar part, actualment, d’un únic grup parlamentari i participar d’un govern amb els hereus de la corrupció i del suport al bipartidisme monàrquic espanyol.  Tanmateix  avui, a Catalunya, existeix la possibilitat de formar una majoria alternativa que tindria, al meu parer, la possibilitat d’abordar les qüestions pendents. Com en el cas d’Espanya, què acabarà fent ERC és una incògnita. I a mi, el seu líder, el Sr. Junqueras, em suscita els mateix dubte que el Sr. Sánchez.

De moment, res indica que ERC vulgui canviar les coses i començar a cercar solucions. Avui mateix hi ha hagut un nou toc de corneta: ha sigut el toc de desbandada, la segona crisi de govern en una setmana a tan sols 78 dies d’un pretès referèndum que no té ni un sol acte ferm que permeti suposar que tindrà lloc. De fet els terminis que haurien de garantir-lo ja comencen a exhaurir-se.  ERC, per boca del Sr. Junqueras, ha assegurat que tot va bé i que immersos en un repte colossal tenir un daltabaix intern com el que és públic i notori que tenen, no significa res.

Si no canviem, com més aviat millor, els governs  a Espanya i a Catalunya, tenim mala peça al teler.  El PSOE I ERC tenen la paraula. Catalunya en comú ja hi som i hi serem.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari