Joan Herrera, al divàn

Em perdonara el Sr. Barnils que li manllevi el títol del seu article a Wilabeb. Un article que em preocupa moltíssim tant en la forma com en el fons. Per ser exacte, però, més en el fons que en la forma.

No tinc constància de que Joan Herrera i el Sr. Duràn s’hagin abraçat. Si en tinc de que les crìtiques més dures a la descarada activitat lobbistica del Sr. Duràn (en nom de CiU) els hi han fet Joan Herrera i Joan Coscubiela.

Tampoc em sembla que La Vanguardia i afins estiguin dedicant espai ni a ICV ni a Joan Herrera valorant positivament la seva activitat política. I aixì podriem anar repasant tota una serie d’afirmacions gratuites que es fan en l’article que comento.

Vull reflexionar, abans d’entrar en el fons, sobre el tìtol de l’article: el Sr. Barnils, des del seu zel i la seva puresa independentistes, suggereix enviar al divàn al Joan Herrera. Sé que Barnils és molt jove, però potser no tant com per no saber quins regims polítics han enviat al divàn (primer, pas previ) als “disidents”. En puc citar uns quants: Stalin, Castro, la dinastia Nord-Coreana, potser Maduro…… Desafortunadíssima imatge la que utilitza Joan Barnils per a discrepar d’una persona que ha “gosat” explicar que el 9N va votar Si-No. Aquesta imatge, que és part de la forma, em permet entrar al fons del problema, que no concerneix exclusivament a l’articulista.

A la Catalunya d’avui hi conviuen tres grans grups de ciutadans que referits al procés cap a la independència son: els que no la volen (que coicideixen bastant amb els que s’oposen a qualsevol consulta) els que sense voler-la accepten la consulta i els seus resultats (i per tant acceptaríen una Catalunya independent) i els que volem arribar quan abans millor a la independència per la via de la democràcia i de manera absolutament pacífica. Es cert que aquesta es una divisió potser excessivament simple, i que dins de cada grup hi ha matissos i accents diferents. Especialment l’eix esquerra-dreta, present a tots i cada un d’ells. Seria excessivament llarg comentar-los i no aportaría gaire res a la reflexió.
Crec, sincerament, que el Sr. Barnils s’equivoca en el fons: envia al divàn a tot aquell que no pensa exactament com ell, en contes de veure com ho fem per anar sumant. Sense voler, s’arrenglera amb els que diuen que Catalunya està dividida en dos parts. Sortosament això no és aixì.

Em preocupa, i molt, de cares a les eleccions de Setembre, que grups (espero que minoritaris) de l’independentisme estiguin instaurant una mena de regim de depuració, d’exclusió de totes aquelles persones que no pensen exactament com ells. Que creguin que hem de ser purs amb el risc de ser pocs abans que molts encara que no tots seguim el mateix full de ruta. Els meus rivals (i crec que els nostres) els tenim a Ciudadanos i al Partit Popular, i malgrat la distància sideral que em separa de Unió, la nula confiança que tinc amb CDC i especialment amb el president Mas, se que amb ells i amb molts d’altres tinc un llarg camí a fer per arribar al que uns quants (no sabem exactament quants) volem: la independència de Catalunya.

M’ha decebut, Sr. Barnils, com em va decebre el president Mas al “Corriere de la Sera”. Ni articles com el seu, ni les llistes del president, ni bescanviar un referendum acordat a continuar conribuint en la resta d’Espanya (A. Mas, declaracions al “Corriere de la Sera”) ens porten en el temps més breu possible i per el camí més adequat a la independència.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s