EN CAMPANYA, AMB PREOCUPACIÓ

EN CAMPANYA, AMB PREOCUPACIÓ.
Fa pocs dies el professor Antón Costas va escriure a “La Vanguardia” un article del màxim interès on explicava el perill de que a Catalunya “prenguéssim mal” amb el procés polític que estem vivint.
Des de la distància ideològica i el respecte a la seva gran categoria intel•lectual, vaig considerar ben encertat l’article. I oportú. Ara, ja ben arrencada la campanya electoral per les autonòmiques del dia 27 no deixo de reflexionar-lo dia a dia i cada vegada hi coincideixo més .
Catalunya, una nació magnífica en tots sentits, va patir molt al llarg del segle XX. Em sembla absolutament innecessari fer-ne ni que fos una síntesi històrica. Però el cert és que vam sobreviure a temps d’agitació permanent, a una guerra civil i a una ominosa i llarga dictadura.
Malgrat aquestes dissortades èpoques, Catalunya, es a dir les seves ciutadanes i ciutadans, vam saber no tan sols resistir, si no anar molt més enllà: vam assolir ser avantguarda política, cultural, econòmica i social del conjunt que encara avui coneixem com España.
A Catalunya sabem ser, com a pocs llocs del mon, una societat acollidora. I ho hem fet en circumstàncies ben diverses política i econòmicament al llarg de molts anys. Hem mantingut la nostra cultura, enriquint-la amb aportacions del més divers. Hem salvat la nostra llengua, avui molt més amenaçada per la globalització que per la castellanització. Ara mateix el català és la llengua franca dels nostres joves i escolars i la societat, globalment, no ha experimentat cap tensió destacable (en tot cas no han passat dels intents de minories ínfimes i fracassades) per la coexistència del català i el castellà.
Fins l’esclat de la crisi que encara patim, la nostra estructura econòmica basada en el treball i en la seva organització a través dels professionals, els serveis, les micro, petites, i mitges empreses, els autònoms, el sindicalisme, va ser un model d’èxit, acceptable. La substitució (de mans de la dreta catalana i espanyola) per l’economia especulativa ha sigut un desastre nacional que té bastant a veure, segons el meu parer, amb la situació actual.
Per a ser rigorosos els símptomes de perill venen de bastants anys lluny. Deixaré l’economia i la seva crisi (consubstancial amb el capitalisme) que probablement es una de les arrels de tot el desori. I comentaré com la política no ha sabut resoldre la crisi emprenent just el camí contrari al que calia.
Les tensions comencen amb l’Estatut, la deslleialtat dels Presidents Mas (aleshores en el seu paper de cap de l’oposició) i Montilla cap el president Maragall, abonades des del PSOE i el President Zapatero. La ignominiosa bel•ligerància del PP i la ja sobradament comentada sentència del TC van reblar el clau i, coincidint amb la crisi econòmica més dura que hem viscut les generacions actuals, el procés cap a la independència creix de manera exponencial. Procés que per a una part de la societat catalana (no sabem quanta ni quina i crec que el 27S tampoc ho sabrem) és la solució a l’atzucac en el que el mal fer de determinats (ja citats) polítics ens van col•locar.
La victòria electoral i majoria absoluta del PP agreuja la situació i la fan arribar a ser grotesca. La primera víctima és la democràcia: la seva qualitat; és patètic i indignant veure al president Rajoy (empavescat a seny en el fangar de la corrupció) i la seva Vice fer servir les lleis amb un concepte més petri que Moisés baixant del Sinaí.
Però ens equivoquem si pensem que ells, i només ells, son els únics responsables. Amb formes més amables (i amb idèntic fons de corrupció i d’aniquilament del mínim estat del benestar social conquerit) la dreta catalana ha fet surf sobre l’onada independentista i han començat també a casa nostra els símptomes d’afebliment de la qualitat democràtica. Els darrers, p. ex. l’apropiació grollera de l’onze de Setembre (vegeu tweets del Sr. Rull, les JERC i les CUP).
I els més recents, els insults i amenaces a “Catalunya si que és pot” ahir, al Passeig de Sant Feliu de Guíxols. Per primera vegada hem de lamentar que aquesta conducta tan poc civilitzada no vingui de l’extrema dreta, si no d’una minoria d’exaltats (crec que no representatius, però crec que sí indicatius d’una encara minoritària crispació) que s’auto-atorguen en exclusiva les essències de l’independentisme.
Cert que en la campanya s’han sentit disbarats a totes les candidatures. Inclosa (lluny de Girona) la que jo defenso, “Catalunya sí que és pot”. I en la mínima part que em toca, demano disculpes. No caiguem en aquests paranys, queda campanya, no entrem en una espiral diabòlica, és molt el que ens hi juguem: la nostra consolidació com a nació, ni més ni menys que la convivència del divers en el gresol que és diu Catalunya. Contrastem opinions, programes i propostes. I fem-ho com ho hem fet quasi sempre des del final de la dictadura: aprofundint en els continguts de la democràcia i fent del respecte mutu el primer dels arguments.
Comparteixo el fons de l’article del professor Costas. I crec compartir amb ell i amb la majoria el desig de que els seus arguments siguin, finalment, tan sols un avís. Oportú, però que no passi d’avís.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s