Els dies del calamar

Aquesta setmana, just després de la jornada electoral del 27, s’ha presentat puntualment el temporal de llevant de l’equinocci de tardor. Normalment per els voltants de Sta Rosa, a darrers d’Agost, tenim un aperitiu del que sol ser el “top temporal” anual, la gran llevantada de darrers de Setembre o primers d’Octubre. Al meu poble d’aquest temporal en diem el “rentabótes”. Segons la tradició, en coincidir amb la verema, els viticultors ( que eren molts i tots petits productors, amb coneixements rudimentaris de la vinificació) estacaven les bótes a la part alta de la platja, lluny del rompent, i les onades, ja aplanades i amansides, feien neteja dels pòsits tot deixant la bóta llesta per a la nova anyada. Confesso que mai he vist bótes estacades a la sorra de la platja. Potser perquè la tradició oral és una llegenda urbana, potser perquè superada l’autarquia, l’art de fer vi s’ha professionalitzat i l’enologia ha superat practiques ancestrals.
El cert és que gairebé cada any el “rentabótes” arriba més o menys puntual. El seu cicle és gairebé sempre idèntic: entra com qui no vol la cosa, arriba al seu punt àlgid de 36-48 hores, amb vents forts i mar trencada i després tot torna de mica en mica a la normalitat: al llarg d’uns dies la mar es va calmant, orfe de la ventada de llevant, va deixant onades progressivament més baixes, aplanades, elegants, el que en diem una mar “llarga”.
Enguany la política catalana havia de tenir el seu “rentabótes”. “Junts pel SÍ” el 27S havia de ser el “top” temporal equinoccial: des de Salses a Guardamar, la conjunció d’estels que integren aquesta llista havia de ser una mena de tsunami que permetria investir a un Artur Mas triomfant. Però per sorpresa d’alguns, tot ha quedat en un temporal de Sta Rosa i ara, que ja tenim la mar “llarga”, han arribat els dies del calamar.
Ha començat la recerca nerviosa dels escons que, en la millor tradició de les llistes d’Artur Mas, s’ha endut la llevantada. Escons que ara fan falta per investir-lo. I un del mètodes emprats és el del calamar: empastifar de tinta tot el que es mogui per les aigües de la política catalana. Es cerquen responsabilitats arreu (que si el vot de l’estranger, que si l’entorpiment de l’Estat al “procés” i altres). Les CUP son les primeres en rebre afalacs oficials tot cobejant els seus preciosos 10 escons. Però simultàniament, la Brunete mediàtica lligada a JxS i escamots de hooligans han començat a llançar tinta de calamar, sotmetent a les CUP a un linxament que altres coneixem prou bé. No sé que és el que faran les CUP per a ser congruents amb dos ratlles vermelles que han marcat nítidament: no permetre descarrilar el procés i no investir Artur Mas. Però res més lluny de la meva voluntat que opinar sobre el que han de fer: estic segur que ho saben i que ho faran.
Situats, però, en la hipòtesi no confirmada d’una abstenció de les CUP, encara en falta una mica més: un sol escó és un abisme entre la glòria de ser investit i la profunda sima del fracàs. I per aconseguir aquest escó tot s’hi val. Inclosa l’empastifada del calamar.
Grotescament, ara resulta que “Catalunya sí que és pot” no som aquell cavall de Troia de Mariano Rajoy i la caverna, ni uns il•lusos que demanen un referèndum, ni estem al front del No. Ara som una candidatura progressista (on han descobert que fins i tot hi ha independentistes), que defensa el dret a decidir, que tampoc està tant malament, i que malgrat haver obtingut un mal resultat disposa d’una apetitosa bancada de 11 escons. Tot s’hi val i ahir vàrem tenir una mostra de la despesa en tinta de calamar: persones que han sortit en els “spots” publicitaris de JxS gosen parlar encara en nom de ICV i ens demanen que ajudem a encarrilar el “procés”. Fins i tot fan servir imatges d’altres persones que no estan en la seva opció, intentant confondre amb el corrent intern que a ICV defensa la independència: han arribat els dies del calamar.
Creguin-me els amics de “Junts pel Si”: no cal llençar tinta ni afalagar als qui han blasmat; tinguin confiança amb els seu nº 4, el Sr Artur Mas. Ell sabrà com fer sortir els escons que fan falta. Al cap i a la fi, si alguna cosa té acreditada, a més de la seva habilitat per a perdre escons, és la seva envejable capacitat de prestidigitador.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s