INVESTIR O NO ARTUR MAS: ELS FALS DILEMA DE LES CUP

L’il•lustre diputat Antonio Baños, cap de llista electe per les CUP a Barcelona, ha fet unes declaracions al programa “Al Rojo Vivo” que em confirmen en el meu distanciament crític i en la més absoluta decepció cap aquest grup polític.
El Sr Baños ha utilitzat la mentida, sigui de manera conscient o sigui per ignorància (en aquest cas imperdonable donades les seves responsabilitats) quan ha afirmat que en l’actual Parlament de Catalunya ningú, (excepte ells, naturalment) es preocupa de l’exclusió social i de les dramàtiques condicions de vida de moltes persones a casa nostra. El cas és que les CUP pacten amb Junts pel Sí la solemne declaració d’inici del camí cap a la República Catalana que consta de 9 punts; en els 9 punts del text, cap menció a la emergència social: aquest és el resultat de la seva negociació. Es veu que en la futura República Catalana els exclosos hauran d’esperar. Paral•lelament, Catalunya sí que és pot presenta una proposta de resolució en la que el primer punt (de 3) és instar al futur govern a confegir ràpidament els pressupostos de 2016 i a que aquests incloguin recursos per un pla de rescat social. En el segon i tercer punts es proposa una sortida (l’autodeterminació) a l’atzucac en que es troba el procés cap a la independència. Des del meu punt de vista, un dels més plausibles.
Heus aquí com el Sr Baños ens dona un dissortat però contundent exemple de la mentida com a arma en la política. O de la ignorància per desconeixement, que no sé que és pitjor.
Amb molt bon domini de l’escena, com en ell és habitual, no ha tingut el més petit empatx en sumar els vots de Catalunya Sí que es pot als del conjunt JxSí+CUP. En aquest moment, la falsedat ha sigut l’arma utilitzada per fer política. És encara molt recent la passada campanya electoral (d’unes eleccions indegudament i errònia plantejades com un plebiscit) com per a no recordar que a totes aquelles persones que no estàvem amb JxSí o amb les CUP ens van titllar de fer el joc a la caverna. I ens van sumar, pensant que no ens haurien de menester, a PP i C’s.
I finalment, la contradicció com a pràctica política, aquesta vegada per partida doble: després d’haver afirmat la nit electoral que no es podia pensar en una DUI amb aquests resultats, ara la defensen (certament canviant el nom). I la segona contradicció: xoca, com a mínim, que el màxim representant d’un moviment polític de tipus assembleari practiqui, i en faci bandera, el secret més hermètic en una negociació de tanta transcendència: ja ho saben, el què, el quan, el com i, al final, com a qui no vol la cosa, el qui.
I és precisament en el qui on rauen el problema i el fals dilema. És en el qui on ens volen entabanar. La qüestió ja no és Artur Mas sí o no. La qüestió, molt més greu, és com es forma un govern amb la participació de CDC. Fins i tot en l’improbable cas de que no s’investís president a ningú de CDC, els diputats i diputades d’aquest partit serien imprescindibles per formar majoria i determinar el què, el quan i el com. I no només en l’àmbit del procés cap a la independència: per exemple, sembla que aquesta setmana el govern en funcions s’ha carregat el servei nocturn d’ambulància en una part del Baix Empordà.
I és precisament aquí on rau el problema per a tot Catalunya i, espero i desitjo, per les CUP: Com podem pensar en un govern on el 60% dels seus membres siguin de l’òrbita convergent?. Com i quan es pot formar un govern sustentat en un partit corcat per la corrupció? Què, com i quan es pot fer des d’una majoria amb CDC, partit que encara no s’ha desempallegat de l’allargada ombra del clan Pujol?.
Aquest és, al meu parer, el vertader dilema al que ens afrontem l’esquerra i especialment les CUP al nostre Parlament: qui, quan i com investir un president, per a formar un govern per a fer què, quan i com.
Si no deslloriguem correctament el dilema, si investeixen Artur Mas o algú del seu cercle, ens haurem tirat un tret al peu: en l’eix social i en el nacional, que avui per avui, sembla ser (aquest darrer) el que més preocupa les CUP. I si no investim ningú, haurem fet el que el president Tarradellas va dir que en política no es podia fer mai: el ridícul.
Catalunya viu una situació homòloga (que no anàloga) a la Itàlia de la “Tangentopoli”. I no cal que els recordi quina va ser la sortida: els anys terribles, foscos, ignominiosos, del “berlusconisme”. Encara en paguen i en pagaran la factura. Aquí, de moment, Ciutadans ja és el principal partit de l’oposició. Si els plau, amb independència o sense (que ho decideixi el poble), fem-ho millor.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s