EL PRESIDENT MAS I EL PROCÉS

És freqüent, des de fa temps, que la caverna mediàtica i la dreta espanyola més recalcitrant (PP i Ciutadans en son els representants polítics més grossos) presenti tota la mobilització catalana cap a la independència (mobilització certament exemplar i excepcional) com el resultat de la dèria d’una sola persona, el President Mas, que hauria manipulat a una part importantíssima dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i els hauria arrossegat com a una colla de babaus a les aventures i desventures del “procés”.
Sobre aquesta afirmació pintoresca (per inconsistent), ofensiva (per a la població de Catalunya) i tan avorridament repetida sostinc dos teories.
La primera és que no s’ho creuen ni ells. Aquesta absurda argumentació la fan servir per a mantenir, contra tota evidència, que el moviment independentista a Catalunya és una febrada, la manipulació d’una reduïda cúpula de polítics irresponsables que voldrien, d’aquesta manera, distraure al personal dels problemes reals i tapar las seves, aquestes sí reals, vergonyes. Per cert tan reals com les que haurien de afrontar PP, PSOE i altres. I d’aquesta manera eviten tenir que fer front a la qüestió per via política. Si la situació catalana és tan sols fruit de la manipulació i l’ambició d’un petit grup de persones al voltant de la figura del President, no hi ha problema polític: es pot fer l’abordatge per via jurídica, sigui administrativa (intervenció de les finances) sigui penal, també ja dissortadament iniciada amb el 9N i amb possibilitats d’anar afegint llenya al foc. És el “dontancredismo” en estat pur. Intencionat o per incapacitat, ves a saber.
En conjunt, aquest aparent autoengany és el més semblant a tirar-se un tret al peu. El que resulta preocupant, però, és que el tret no el tiren al peu del seu govern, o al del seu partit, si no al conjunt de la societat espanyola que diuen defensar: juguen amb foc i tots ens hi podem cremar.
La segona teoria és absolutament contradictòria amb l’anterior: si el procés cap a la independència es troba en dificultats, es deu principalment a l’increïble concatenació d’errors i pífies que ha comés el President Mas i la cúpula de CDC. Ells, i només ells, van ser els impulsors de tot l’immens disbarat del 27S. Van guanyar, clarament i folgadament, les eleccions que no eren eleccions; però van perdre el plebiscit que no era plebiscit. Van alienar els possibles punts de confluència amb la resta de candidatures, excepte la CUP. Han posat la carreta davant els bous quan en una actuació sense precedents el Parlament aprova una moció dirigida a un govern que no existeix i que ningú sap si arribarà a existir. S’entesten en agafar drecera, quan el que convé és sumar forces i voluntats. En resum, davant les més que evidents dificultats que els partits conservadors i el PSOE posen al procés, front al enroc i el numantinisme del sistema, amb la hostilitat del poders fàctics econòmics i de tota mena, no fan altre cosa que aprimar la base favorable al procés, desanimar a les persones que de manera, repeteixo, exemplar l’han impulsat i anar conduint-lo a un carreró de no sortida. Em queda la pregunta, que no vull contestar donat que no m’agraden els judicis d’intencions, de si és pura incapacitat o és la via escollida per sortir de l’embolic en que s’han posat.
En qualsevol cas, des del meu punt de vista, el resultat és idèntic al que, com imatge, feia servir en explicar la primera teoria: també a nosaltres, els catalans, ens estan tirant un tret al peu. Ja veuen, els extrems es toquen.
Com es desllorigarà tot això?. Confesso no tenir resposta. Potser les properes eleccions del 20D desvetllaran alguna incògnita. Però em temo que no en el sentit del que es necessita per a resoldre la qüestió catalana: fa basarda pensar en la possibilitat d’una coalició PP-Ciutadans. I poc es pot esperar d’altres hipotètiques i menys probables combinacions, donat que els dos partits partidaris de cercar vies de solució, IU i Podemos, sembla que no entren en les possibles combinacions de pactes post electorals.
Crec que el millor es parar i començar de nou: explicar-ho bé, contar les forces, aplegar-nos. Però per això és imprescindible que algú assumeixi responsabilitats polítiques del desori. I en la meva opinió aquest algú és el President Mas: crec, sincerament, que li toca fer un pas endarrere. I si això significa tornar a votar el proper Març, sabent que és una pèssima solució ho haurem d’entendre com el peatge que hem de pagar, com el remei d’emergència a la ferida que portem tots i totes al peu. No m’agrada gens, però no hi veig cap altre sortida.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s