COMPI YOGUI

La caldera institucional espanyola torna a registrar màxima pressió.

Des del meu punt de vista, hi va haver uns moments verdaderament crítics per al règim de la restauració sorgida del final del franquisme: van coincidir en el temps els primers grans escàndols contemporanis del PP (cas Bàrcenas, sobres a “tutti li quanti” ), els moments més àlgids de la corrupció socialista a Andalucia i el desgast absolut del Cap de l’Estat: matança de l’elefant (probablement la gota que fa vessar el got) cas Uradangarín i Infanta Cristina, relacions amb la monarquia absoluta saudí, i fidelitat als avantpassats en la vida quotidiana.

La pressió era màxima i el perill de caiguda del sistema semblava ben possible. Algú, en els cercles de decisió, va reflexionar i va trobar (i encertar) una recepta per a la malaltia: obrir una de les tres vàlvules del sistema bipartidista (dit imperfecte amb tota la propietat); la vàlvula escollida, com tothom recorda, fou la tercera, es a dir, l’abdicació de Joan Carlos I i l’entronització Felipe VI. Salvar el sistema de dos partits i emblanquinar la monarquia.

L’efecte fou instantani, la pressió va baixar i la caldera espanyola va continuar intentant digerir  una situació que era i és inadmissible en termes de qualitat democràtica, d’equitat social, d’organització territorial. Tot plegat, però, ha resultat ser un pegat efímer.

Els resultats del 20D, qüestionant per primera vegada el bipartidisme, tornen a fer pujar la pressió de la caldera. La incapacitat absoluta de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez per a gestionar la situació (talment semblen no haver entès res del que va decidir l’electorat el 20D), nous i gravíssims escàndols al PP, fan que  la pressió continuï augmentant.

I en aquestes, la Casa Reial decideix també posar-se a la feina: en plena tempesta Urdangarín-Cristina, el rei Felip VI comença a relliscar: ho fa en la seva actuació equivocada en el relleu de la Presidència de la Generalitat (en no rebre a la Presidenta del Parlament i en no seguir el protocol habitual  en el decret de cessament d’Artur Mas); continua amb una actitud divagant a l’hora de proposar candidat a la investidura; i finalment, amb els SMS que la reina i ell mateix envien al Sr. Javier Lopez Madrid, investigat per una pila de causes.

Preocupa, i molt, (encara que a molts no ens sorprengui) el SMS de la reina: per la forma i, sobre tot,  per el fons. És insòlit que la dona del Cap de l’Estat utilitzi la paraula “merda” dos vegades en el mateix SMS: un, en la seva ingenuïtat, creu que persones de tant alt llinatge no fan ús de paraules “gruixudes” en el seu cada dia. És intolerable que apliqui aquest qualificatiu a un diari, expressió lliure de corrents d’opinió (compartides o no). Però el que em resulta més intolerable és la darrera frase: ”lo demás merde”. Em perdonarà la Reina Leticia, però en aquest “lo demás” m’he sentit al·ludit. Sembla que fora del seu cercle, selecte i reduït, tot el demés és “merde”. És a dir, la llibertat de premsa, els qui no ens agrada la monarquia i als qui els hi agrada però no son de la “camarilla”, les institucions…. Crec que no soc jo l’únic que ho entén així: el Sr López, sembla que ara ja no amic dels reis, li contesta blasmant el país, es a dir a totes i tots nosaltres, a les institucions i a l’organització política que surt de la Constitució a la que està subjecte la Monarquia.

Es comenta que FelipVI és més prudent en el chat. En realitat, crec que aquesta forma una mica més suau no treu gravetat al conjunt de la conversa. El realment greu és el fons de l’assumpte: la plasmació de que el Cap de l’Estat i la seva esposa es relacionen amb persones presumiblement poc recomanables. Es dirà que a qualsevol li pot passar que un amic o conegut el defraudi. Però si es dona aquest cas, tots activem els fusibles. I amb els seus SMS el rei i la Reina no els activen: ans al contrari, reforcen la lìnea. Aquí rau el problema. Quan fan saltar els ploms ja és tard.

Recupero la metàfora inicial: crec que aquesta situació fa tornar a pujar fins a magnituds altíssimes la pressió de la caldera espanyola. Podríem convenir que l’actuació de ses majestats ha amortitzat l’obertura de la vàlvula de l’abdicació.

La pregunta és: quina vàlvula s’obrirà ara? Crec que en tenim una, si el PSOE es decideix a obrir-la: cercar i pactar una majoria per a la investidura de Pedro Sánchez sense C’s ni PP. Sé que és un mal menor, que el PSOE no es mereix aquesta oportunitat, que Pedro Sánchez no apunta maneres de cap de govern. Però probablement és l’oportunitat que ens queda: obriríem parcialment portes i finestres, es podria pensar en rectificar els pitjors disbarats comesos en el terreny econòmic i social, tindria una oportunitat l’imprescindible debat territorial.

Qualsevol altre solució (incloses les possibles eleccions del 26J) augmentarà la pressió i ens obligarà a fer servir alguna de les vàlvules si no volem patir mals majors. I no veig quina podrà ser, encara que sí sé quina m’agradaria. Per mor de la “Ley Mordaza” deixo que els amables lectors l’endevinin.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s