EL NIU DE LA SERP

 

La setmana passada va acabar tràgicament: atemptat a Niça (84 o més morts) i cop d’estat a Turquia (més de 260 morts).

Ambdós esdeveniments colpegen una vegada més a la nostra convivència, seguen vides, sembren inquietud, donen alè (malaurat alè) als grups de ultra dreta que proliferen arreu, en definitiva posen encara en més risc els valors de la democràcia que, malgrat tot, tan bons resultats han donat als privilegiats que, poc o molt, encara la gaudim.

El que ha succeït el darrer cap de setmana planteja una pila d’interrogants des dels més elementals als més complexes.  En el cas de Niça son, al meu parer, elementals: algú em pot explicar perquè no s’activaren totes les alarmes quan un camió de gran tonatge llogat fins el dia 13 no fou retornat,  i al cap de 24h resultà ser l’arma de la matança?. Els atemptats terroristes reivindicats i/o inspirats per DAESH solen fer servir vehicles de tot tipus. Per tant, crec pertinent preguntar: va tenir la “gendarmerie” noticia de que  “s’havia extraviat” un camió?. Sí no la va tenir,  amb quins protocols d’alarma estan treballant? I si la va tenir,  en 24 hores no van ser capaços de localitzar el camió, llogat tan sols a 10 Km del fets?. En cap de les dues hipòtesi  em  sembla que es pugui qualificar de diligent l’actuació de les forces de seguretat. I tampoc diu res en favor de la seva eficàcia el fet de que un vehicle descomunal pugui irrompre en una concentració densa de persones sense que abans s’hagi detectat la seva aproximació al lloc i s’hagi avortat la maniobra.

El cas turc és, certament, més complex. El fet que l’exèrcit turc, aproximadament amb tanta tradició colpista com el nostre, doni un cop grotesc,  més propi del XIX o del XX que del XXI, de “zarzuela”,  (composició musical, no confondre amb la residència dels Borbons espanyols) amb un tràgic balanç de pèrdua de vides humanes és, dissortadament, marca de la casa.

Però el desllorigament de la “asonada” és més sospitós: fracassat el moviment d’una (sembla) part de l’exèrcit, el contracop d’Erdogan és, en si mateix, un cop. Com explicar, sinó, la ràtzia contra la judicatura?. I la purga a l’exèrcit exclamant  que ara és arribat el moment de depurar-lo?. Erdogan ha mobilitzat amb èxit als seus seguidors i ara, per seguir fent paral·lelismes amb España, es disposa a aprofitar que “el Pisuerga pasa por Valladolid” i portar l’aigua al seu molí. Auto-cop, com algú denúncia?. Tot és possible.

Malauradament, tots sabem que la violència de la darrera setmana continuarà. Després de Niça i Turquia, tornaran a patir capitals europees, Bagdag, Beirut, Damasc, Kabul, qualsevol ciutat del Pakistan i aneu a saber on. Potser fins i tot Istanbul o Ankara. Estem immersos en un procés tràgic, d’extrema violència, d’origen local múltiple, al que no se li veu el final.

Tenen, però, alguna relació les tragèdies que comento, les anteriors i les que estan per venir?. Al meu parer, sí. Aquesta relació, que afirmo que existeix, la trobo, bàsicament, (no exclusivament, he parlat abans de causes locals múltiples) al niu de la serp, es a dir, a les dinasties que exploten el petroli de l’Orient Mitjà.  Ells han aprofitat el caos de Iraq, de Síria, i en general tot l’immens i històric disbarat que ha sigut la geopolítica de la zona desprès, precisament, de l’imperi otomà.

És sabut que el règim d’Erdogan ha deixat comercialitzar, a través de Turquia i amb corrues de camions, el cru que les milícies bàrbares del DAESH extreuen dels camps petrolífers conquerits.  I també és sabut que al llarg de mesos ningú va fer res per impedir-ho. No en debades Turquia és un membre estratègic de la OTAN. És molt generalitzada la sospita de que les satrapies del Golf armen als bàrbars i protegeixen les versions més radicals (i falses) de l’islam.  I de ben cert que podríem ampliar la casuística.

Arribats a aquest punt, proposo al lector tres preguntes. Primera: podem tenir la seguretat, quan omplim el dipòsit a qualsevol benzinera, de que la multinacional de torn no ha sucumbit a la temptació de comprar cru barat, vingui d’allà on vingui?. Segona: quan aplaudim extasiats les habilitats del millors futbolistes, sabem exactament com i qui els paga?; és lògic que el Barça porti a la seva samarreta propaganda de Qatar?. Tercera: quan dipositem els estalvis (els qui en tinguin) en els bancs convencionals, en les asseguradores o en fons d’inversió, sabem per a que serveixen els nostres diners?. Em dona  molt neguit pensar que potser el niu de la serp no és tal, sinó que és una autèntica metàstasi que colonitza la nostra normalitat.

Que cal fer, dons, des de l’esquerra?. Personalment no crec en solucions ni militars ni policials, el que no exclou que s’hagi de contenir als bàrbars i acotar al màxim (amb més encert que a Niça) el terrorisme mundial. Però el que decantarà la balança serà la nostra actitud: la quotidiana i la política.

Tenim, al cada dia, recursos importants a les nostres mans: la banca ètica, les cooperatives de energia, l’autoorganització de la nostra societat, l’exigència de que en el nostre lleure no hi aparegui el diner brut, per posar uns quants exemples. No calen canvis de govern, cal consciència del que ens hi juguem. Com a consumidors i/o usuaris tenim més força del que pensem.

I tenim recursos estratègics:  la nostra participació activa en política, en les activitats que facin possible vertebrar una societat lliure i per tant autònoma dels grans centres de decisió del capital, la defensa intransigent de la democràcia constituint governs de majoria popular que capgirin la situació: es a dir les persones primer, el capital després. Governs que apostin decididament per les energies alternatives i vagin abandonant les fòssils despullant als tirans de la seva força.

La lluita eficient per a retornar la pau passa per a destruir el niu de la serp: controlar la banca,  impedir i acabar amb el descontrol del capital, treure dels negocis als qui en facin un us execrable. Cal aïllar els responsables darrers de la situació. Fer-ho és possible, no senzill. Cal consens popular, voluntat política i assumir canvis a la vida quotidiana. Altrament, el niu de la serp, intacte, farà metàstasi a qualsevol àmbit de la nostra societat: serà l’època dels Le Pen, Farage, Assad, Erdogan, Trump o tan altres que s’apunten a la llista. Exactament el que no hem de permetre. Recordem el primer terç del segle XX: Hitler, Franco, Mussolini, Pétain, Degrelle….. , i com va acabar tot des de l’any 1936 fins el 1945. Veureu que val la pena implicar-se en el cada dia i, entre totes i tots,  destruir el niu de la serp.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s