QUAN PITJOR, MILLOR

Aquest matí  s’han  constituït la mesa del Congrés i la del Senat. Com és lògic tot l’interès s’ha centrat en el Congrés dels Diputats, donada la majoria absoluta del PP al Senat.

Dels resultats de les votacions al Congrés en podem començar a extreure conclusions: algunes absolutament previsibles encara que, des del meu punt de vista, no desitjables;  d’altres si bé possibles, menys previsibles i molt preocupants.

Com és habitual en aquestes situacions, s’ha negociat llarg i dur donat, per una part, el ventall prou ampli de possibilitats existents i per l’altre l’importància que tindrà la mesa en una legislatura com la que encetem, en la que quasi segur el govern tindrà un recolzament minoritari. Tenir majoria en la mesa marca una gran diferència: facilitar el control d’un govern en minoria o posar-hi tota mena de dificultats.

El resultat és dolent, mol dolent, per els que volem regenerar la nostra democràcia i, en aquest marc, avançar cap a la sortida de la situació a Catalunya, a satisfer l’anhel de la majoria de catalans i catalanes: essent una nació, exercir el nostre dret a decidir. PP i C’s han obtingut la majoria a la mesa. És realment escandalós que el grup més petit dels quatre grossos hagi obtingut 2 llocs a la mesa. Però entrava dins el possible. I ens retrotrau a les martingales de les pitjors èpoques del bipartidisme.

El que ha sigut realment trist i preocupant és el vot de CDC (aquest és el nom amb que es van presentar) i ERC. Simplement han triat una mesa dominada per PP i C’s  podent haver-ne triat una de ben diferent,  presidida per el PSOE.

No hauria de ser necessari  recordar la radiografia de PP i C’s; però l’explicable (com justificaré tot seguit) comportament de CDC i ERC m’hi obliga. El primer és un partit corrupte, ranci, nacionalista espanyol, extremadament de dretes i amb un balanç de govern pèssim.  Hi pot haver quelcom de pitjor?. Dons sí, Ciutadans: el partit amb el programa econòmic més liberal (en el mal sentit amb que s’utilitza aquesta paraula), tant o més conservador que el PP, ultra nacionalista espanyol  i, per sobre de tot, no oblidem mai, els seus orígens: Ciutadans és un partit anti català en el sentit estricte del terme.  Certament al llarg de les dues darreres campanyes ho han amagat pudorosament. Però els seus senyals d’identitat son negar la condició de nació per a Catalunya, carregar-se el model educatiu, anorrear l’autonomia fins a reduir-la a una tímida descentralització administrativa, preterir el català en benefici del castellà, en definitiva, repeteixo, acabar amb el concepte de Catalunya com a nació, com a subjecte polític. I tot això no ho fan per pura inèrcia, per antigor i ranciejant com el PP, sinó fruit d’una teorització moderna, elaborada a consciència, amb ganes de guanyar el futur.

Què pot haver conduit a CDC i a ERC a la decisió (explicable) de possibilitar aquesta “majoria natural” (Manuel Fraga dixit)?.

Des del meu punt de vista CDC té una causa particular: mendicar l’obtenció de grup parlamentari propi. Es a dir, obtenir amb tripijocs el que les urnes, de manera molt clara, no li van donar.

Però més enllà d’aquest motiu particular, tenen més importància les causes compartides que expliquen el sentit del vot de CDC i ERC.

Per mi queda clar que la possibilitat, per remota que fos, de que un català, Xavier Domènech, fos president del congrés els va fer sentir un calfred a l’espinada. Com podria ser un català que no és “un dels nostres” la tercera autoritat de l’Estat?. Impossible. Algú podria veure clarament que Catalunya és plural i que qui ha guanyat les dues darreres eleccions és un grup que es diu “En Comú Podem”. No va guanyar ERC i molt menys CDC, literalment escombrada en molts llocs, fins i tot feus tradicionals.

Obrir un espai de diàleg? No interessa ni poc ni molt a cap dels dos partits. Enfangats en la gàbia de grills de JuntsxSí, pendents de la moció de confiança del setembre, amb el govern a la deriva, el procés embarrancat,els 18 mesos prorrogats de facto (amb l’incògnita de la moció de confiança, que els podria retallar), només faltaria que es visualitzés una altre manera d’entendre Catalunya. Que malgrat tot, i aquesta  és una de les seves errades, es visualitza i es visualitzarà tossudament. Una part de Catalunya que hauria sigut molt bo per a tots (també per a l’independentisme) que hagués tingut la responsabilitat de presidir el Congrés. Però una part de Catalunya que sense això continuarà demostrant que la sortida del procés ja no la te Junts xSí.  De fet no la té (ni l’ha tingut mai) ningú en exclusiva. Catalunya és plural, ho ha demostrat abastament, i la sortida l’hem de trobar entre tots; tan sols crec que s’exclouen  del procés els dos partits als que avui han ajudat per activa i per passiva CDC, per passiva ERC.

Previsiblement, dons, quin és el raonament de CDC i ERC?. Crec que ben simple: quan pitjor, millor. Tot menys rectificar, adaptar l’activitat política a la realitat, entendre i escoltar els missatges, diversos, que sorgeixen de les urnes.   Mal servei a la causa que diuen defensar. Hem perdut (totes i tots) una oportunitat. Llàstima que part de la responsabilitat l’haguem d’atribuir a CDC i ERC, que han posat per davant els seus interessos de partit en contes dels interessos de Catalunya.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s