CAP A L’ESTAT D’EXCEPCIÓ

Avui el Parlament de Catalunya, el nostre, el de totes i tots, ha viscut una jornada negra. Amb certesa una de les pitjors des de la seva recuperació el ja llunyà any 1980.

Ha sigut una sessió trista i preocupant. S’ha aprovat un text (amb la majoria absoluta d’escons que sumen JxSí i la CUP, que no representen a la majoria de vots) que no em puc estar de comentar per les moltes preguntes que deixa obertes, per la pèssima qualitat del text aprovat, i el que és més greu si la voluntat dels que l’han aprovat s’aplica literalment, perquè anem cap a una mena d’estat d’excepció.

El document sorgeix de la “Comissió d’estudi del Procés Constituent”. Una comissió que ha treballat amb aportacions dels diputats i diputades i recollint nombroses i qualificades opinions de persones expertes sobre el tema, però que literalment ha acabat com la muntanya que va parir un ratolí.

El debat, caòtic, que s’ha produït per a incloure el tema a l’ordre del dia, els problemes de la Presidenta per intentar que no l’empaitin,  no em fan ni fred ni calor: s’ha discutit més (amb honroses excepcions) a l’estil de la “brigada Aranzadi” (afortunada expressió d’Enric Juliana) que en termes polítics, que crec que és el que es requeria.

Fins a 11 conclusions conté el document final dels treballs. Des del meu punt de vista no totes tenen la mateixa transcendència, per tant escriuré sobre les que penso què son el moll de l’os de la qüestió.

Crec que les conclusions  pateixen, de bon començament, de dos errors insalvables: en la 1 s’afirma que no tenim marge d’acció en el marc espanyol (aquesta afirmació donaria per un gran debat en ella mateixa) i, per tant, només ens queda la desconnexió, la via de la unilateralitat ( que més enllà d’anunciar-la, mai ningú la fa ni explica com, quan i amb qui la farà). Aquesta primera equivocació condueix  indefectiblement a la segona: l’única sortida contemplada per al  procés constituent  és el nou estat independent. La resta de possibilitats queden excloses sense que s’hagi preguntat al poble català que és el que vol. Els punts de les conclusions, correlativament,  només marquen un camí que mai ningú ha pogut demostrar que sigui majoritari entre el poble de Catalunya.

El Parlament podria  haver arribat a un acord molt més ampli si hagués seguit el camí del punt 2, on s’afirma que el poble de Catalunya està legitimat per a bastir el seu propi procés constituent. Crec que no m’equivoco quan afirmo que en aquest punt sí que la majoria és ben amplia. I que som molts els que coincidim en creure que el regim autonòmic sorgit de la transició és obsolet. I que sumar (que és exactament el contrari del que s’ha fet avui) és el camí millor per al procés.

El punt 3 ens parla d’experiències comparades que sembla que avalen el procés tal com el volen  els autors del disseny aprovat. Per els poc coneixedors, la redacció ens manté, momentàniament, en el desconeixement. Només més endavant, en els punt 7 i 9, crec personalment  poder deduir quines son les experiències comparades. I creguin, son per fugir. Ho comentaré més endavant.

El punt 4 és la pura contradicció: assegura que “s’ha de tenir la capacitat d’encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials”. I tot seguit, en el punt 5, preveu tres fases que ens encaminen vulguis o no cap a una única possibilitat: un nou estat independent.

Però els punts més preocupants, inadmissibles, impropis d’un país democràtic son el 7 i el 9,  en els que s’anuncien per enèsima vegada les “Lleis de desconnexió” i la creació d’una “Assemblea Constituent” que en el punt 5 sorgeix d’una “convocatòria d’eleccions constituents” i en el punt 7 d’un enigmàtic “mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent “.

Ambdós, “Lleis de desconnexió” i  “Assemblea Constituent” gaudeixen d’una situació gens homologable a qualsevol estat democràtic: “no son susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”. I, a més, en el cas de l’Assemblea s’especifica que “disposarà de plens poders. Les decisions seran de compliment obligatori per a la resta de poders públics, i per a totes les persones físiques i jurídiques”. Es a dir, l’Assemblea disposarà de vides i hisendes de persones físiques i jurídiques sense el contrapès de la justícia. Just en haver llegit això he entès el punt de les experiències comparades: sens dubte una referència a “l’Españistàn” (el del TC com a tercera cambra, el del nomenament tan particular del suprem, de la corrupció sistèmica….)  i a tantes, aquestes sí , dictadures de dretes o d’esquerres sense maquillatge que han anul·lat la divisió de poders. Cada lector pot posar, lamentablement, el nom que més el dolgui: la llista és molt llarga.

Alguna pregunta queda, però pendent de resposta: per exemple, que farem amb l’actual Parlament de Catalunya?. Podrem derogar un estatut aprovat per 2/3 dels vots amb una majoria absoluta?

La guinda és l’aclariment del punt 10,  en el que s’explica que l’Assemblea convocarà un referèndum per a “aprovar o rebutjar de manera pacífica i democràtica” la nova constitució. Tranquil·litza saber que es proposa  que tot l’embolic acabi de manera pacífica i democràtica. Per ajustar-se al segon terme, però, caldrà esmenar molt del que conté la proposta.

No vull acabar sense trametre la meva impressió de que avui s’ha utilitzat grollerament al Parlament per a situar a Junts pel Sí en el lloc desitjat  front a dues dates que el preocupen: mobilització del 11 de Setembre i qüestió de confiança del President Puigdemont. Abans de vacances calia deixar-ho embastat. I res millor que provocar per a cercar l’ajut, que mai falta, del Govern central (directament o via Constitucional, tant se val). Estic segur que ara tampoc fallarà: s’escalfarà la qüestió, augmentarà la mobilització del  11 de Setembre i tots ells contents. Quan dic tots ells vull dir Govern central i Govern de la Generalitat i les seves galàxies. I el Sr. Homs amb el PDC estrenarà (si al final, en venjança, no li treuen la sinecura)  el seu ben treballat grup parlamentari. La resta (emergència social, serveis a les persones, lluita contra la corrupció, pressupost…..) pot esperar. Al cap i a la fi sobre això, tenen un acord total.

I tampoc puc callar la vergonyosa actuació de TV3 mutilant a totes i tots els portaveus excepte dos: Lluís Llach, en la seva qualitat de president de la Comissió, i Marta Rovira, de Junts  pel Sí. Amb els diners de la televisió pública, els espectadors només hem pogut seguir una part del debat: la resta ens la podem imaginar o esperar llegir el diari de sessions.

No anem bé, aquest no és el camí. “No és això, companys, no és això”. I el més trist és que cada vegada més tinc la convicció de que a JuntsxSí en son plenament conscients. Com deia fa poc un amic meu: “s’ha de pedalar sense parar,vagis cap on vagis, si no es cau de la bicicleta”.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a CAP A L’ESTAT D’EXCEPCIÓ

  1. Isabel ha dit:

    Anem cap a autoritarismes perillosos. Es pensen que es pot banalitzar, sense risc. La independencia s’ha convertit en un espècie de religió per la Cup. Per Convergència i Esquerra es tracta de poder sigui com sigui .La intervenció de la Serra, per plorar, perque té edat per saber QUÉ era el franquisme.

  2. locelio ha dit:

    Bé, voldria dir quelcom: Si tant malament s’ha fet, quins son els vostres punts alternatius? Incloent, per suposat, la majoria independentista. M’agradaria veure’ls ja que sembla que teniu la raó. Pots fer un altre article exposant-los?
    I amb un títol que no vingue de les èpoques del franquisme.

    • lluismedir ha dit:

      Gràcies pel teu comentari. Efectivament, crec que s’ha fet malament. El punt 2 de la declaració aprovada ahir (el pots trobar al lloc web del Parlament o a l’edició d’ahir de La Vanguardia) marca el que moltes i molts creiem hauria de ser el camí. Es a dir, abordar els temes territorials sí, i entre ells la possible independència de Catalunya, però sumant el màxim de voluntats i anant a la velocitat possible, no la ideal, no valen les presses en un tema d’aquesta importància. I això vol dir la reforma de l’Estat, eradicar la corrupció, la recuperació de l’estat del benestar, i, de ben segur, el punt 11 de la declaració aprovada ahir. I més coses, segur, entre d’elles, imprescindible, el referèndum d’autodeterminació. Punts , tots ells, en els que la part dels independentistes que s’agrupen a JxSí i la CUP manifesten (però de moment, i des del meu punt de vista, no fan) voler treballar I no em val la resposta de que a l’Estat no tenim majoria suficient per a poder-lo fer. És cert, però encara menys suport i possibilitats reals té la unilateralitat, sigui DUI o RUI o el que es proposi en uns pocs mesos.La unilateralitat no té absolutament cap suport a Espanya (aproximadament uns 80 escons menys) i tampoc sembla tenir-los a cap instància internacional.
      Hem de partir de la realitat, i aquesta ens diu, insisteixo, que cap dada permet afirmar que a Catalunya hi ha una majoria de votants independentistes. Les tres darreres eleccions en menys d’un any ho deixen ben clar.
      Per tant, agrupem, sumem, cerquem aprovar un pressupost al Parlament (ni que encara sigui autonòmic) i posem-nos a treballar també en els problemes de cada dia. Segurament per arribar en aquest punt, tots haurem de renunciar a alguna cosa (que no afecti, lògicament, als principis) o prendre algun compromís. Per exemple, en el nostre cas, (En Comú Podem)acceptar un termini concret per el referèndum.
      Finalment, em sap greu que no t’agradi el títol. Jo tampoc voldria cap estat d’excepció al meu país ni a cap altre del mon. Però quan s’aprova que una “Assemblea Constituent” imposarà les seves decisions no només a la resta d’administracions (que tampoc és correcte) sinó a “totes les persones físiques i jurídiques” (entre les físiques hi som tots i totes) sense contrapés judicial ni de cap tipus, estem abolint el principi bàsic de la democràcia: la separació de poders. Si vols no li diem estat d’excepció. Simplement anul·lació de la democràcia. Comprenc que costi acceptar-ho, a mi també em passa. Però aquesta és la literalitat (punt 9) del que es va aprovar ahir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s