Pim, Pam, Pum

Exactament això, un “Pim, Pam, Pum”, és la política “informativa” de la majoria dels “media”sobre l’Ajuntament de Barcelona. I per arrodonir la feina, bàsicament es sol focalitzar la crítica  en la figura de la Sra. Ada Colau, alcaldessa barcelonina. I de passada, figura que lidera, amb altres, una nova manera de fer política als municipis i arreu.

Hi han veritables especialistes en el tema, com el Sr. Enric Sierra, prototip dels plumistes a sou del grup Godó, que vessa la seva mediocritat dia sí i altre també en la crítica a l’Ajuntament barceloní i a la Sra. Colau.

Avui s’ha afegit al grup al Sr. Pau Morata, a qui no tinc oportunitat de seguir ni conec. Al Diari de Girona dedica un article critic a la Sra Colau, des del que ell anomena “allunyada” Girona (respecte de Barcelona). Més enllà del encert o no del qualificatiu em permeto, des de la meva relativa llunyania (de Girona i de Barcelona) al peu de les Gavarres, contestar al Sr. Morata.

Globalment pretén demostrar que l’actuació política de Ada Colau des de la seva volguda (i necessària) cerca de la justícia social emmascara una governança erràtica i equivocada, concedint-li, això sí i de manera magnànima i paternal, la bona intenció. Es podria deduir de l’escrit un “no en sap més”, un “no està qualificada” o, si soc mal pensat, un “és una oportunista que actua a la lleugera” adequadament dissimulat, per a que no es noti.

Per a sustentar les seves critiques, el Sr. Morata comenta una sèrie de propostes i/o actuacions de la Sra. Colau que em permetré contemplar i replicar des del meu punt de vista. No vull entrar en cap mena de judici d’intencions, però sempre em queda el dubte de si quan es critica l’Ajuntament de Barcelona i a la Sra. Colau,  no s’està tirant per elevació. És a dir, l’objectiu és un altre: el projecte que s’està gestant, la confluència d’una nova esquerra catalana.

La primera actuació que comenta és l’anunci de la modificació del sistema de tarifes a les llars d’infants municipals. La crítica a la proposta de que la quota, en la seva part municipal, es pagui segons la renda familiar no pot ser més irrellevant: la basa en la realitat de l’elusió i/o evasió fiscals a casa nostra. Quina responsabilitat hi té, en aquest fenomen, qualsevol ajuntament? Cap ni una. Per tant, ha escollit el pitjor dels arguments. Reclami la gratuïtat de la primera etapa educativa. I de passada, a l’Estat i a la Generalitat, que facin la inajornable reforma fiscal.

Critica que els immobles amb més valor  cadastral paguin més IBI. A mi em sembla just. L’argumentació del Sr. Morata, que és certa en algun aspecte, té una senzilla solució que no s’ha volgut posar en marxa: que els municipis facin el seu cadastre. Ningú com ells coneix la realitat de la seva població. Ningú com ells pot adaptar la fiscalitat immobiliària a la realitat social. Però no, continuem deixant que el cadastre estigui centralitzat a Madrid, que sigui un prodigi d’errors, d’ineficiència i de rigidesa, que es confegeixi amb criteris de fa dos segles. És molt més senzill criticar al govern local sigui del color que sigui que demanar canviar la situació, tan anacrónica.

Tot seguit és el  torn per a un autèntic “ritornello”: la circulació, la contaminació i les mesures per afrontar aquest gravíssim problema. Aquí l’escrit que comento és transportable a les èpoques del tripartit, quan va gosar regular la velocitat en determinades àrees i condicions ambientals. Sense cap rubor el Sr. Morata barreja l’escàndol dels motors trucats amb les decisions metropolitanes (que no barcelonines) adoptades per unanimitat (per tant també per els partits de dretes) i que fan referència als vehicles de més de 20 anys d’antiguitat. I no hi pot faltar la demagògia (això sí, amb tota la bona intenció) sobre la veritat de les veritats: el que té un cotxe vell és per que no el pot canviar. Naturalment, la precarietat econòmica, l’ensulsiada de les classes mitges, la depauperació de les franges més febles és independent de la crisi del 2007, del rescat bancari, de les polítiques econòmiques vigents,  de la pobresa energètica: tot, absolutament tot, és responsabilitat de la Sra. Colau que, això si, de bona fe, posa la cirereta al pastís i no deixa circular, en determinades circumstàncies i llocs, als cotxes vells.

Amb tot el respecte a les famílies que no poden canviar el cotxe, crec que la qualitat de l’aire és un objectiu superior. Llegeixi, si us plau,  les estadístiques del cost humà en forma de malalties i altres problemes i també del cost econòmic que ens comporta una ciutat exageradament contaminada. Governar és establir prioritats, i en aquest cas jo tinc clar quina és la meva: la salut i l’aire quan més net millor.

En una cosa coincideixo amb l’article: cal millorar el transport públic. Com més, millor. I a això no hi posaria gaires límits, hem de ser exigents i ambiciosos. Però des de la “llunyania” del peu de les Gavarres voldria, si no és demanar massa, no col·laborar amb els meus impostos en el sosteniment del transport públic metropolità, (de Barcelona, Madrid,  València o d’allà on vulgui, que no soc localista), transport que jo no faig servir pràcticament mai. Sr. Morata, ens posem d’acord i ho reclamem?.

De ben cert que no tot es fa bé a l’ajuntament de Barcelona. Però criticar-lo en base a allò que no hi té competències (sobretot  en temes fiscals, i una llarga llista d’altres que apareixen en l’article) no és bona intenció: és ignorància o mala fe.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s