MOCIÓ DE CENSURA

Podemos i els seus aliats al Congrés dels Diputats han anunciat, sense explicar continguts, posar-hi  data, ni revelar el nom del candidat o candidata, una moció de censura a Mariano Rajoy.

Les reaccions han sigut, com calia suposar, fulminants: el PP, el PSOE i C’s han obert la caixa dels trons amb les més variades, pintoresques, esperpèntiques i tendencioses desqualificacions. El PNV ha sortit en defensa del  seu el pacte pressupostari amb el PP per a millorar encara més les desbordants arques del seu govern. ERC ha tornat a fer el ridícul condicionant-ho al referèndum, el PDeCat s’ho pensa i així anar fent….

Al meu parer ens trobem en una crisi de sistema. La darrera es va resoldre fent saltar un fusible: fou l’abdicació de Joan Carles I. Ara tenim sobre la taula dues opcions: o es  posa un pegat (sense ni tan sols fe saltar un altre fusible, en aquest cas el Govern Rajoy) o iniciar, via moció de censura, el, per mi, imprescindible canvi del sistema sorgit de la transició. Aquesta és, avui per avui,  la qüestió més important  de la política a casa nostra; aquest és el dilema a que hauran de fer front  tots els partits polítics sense excepció: tant els que anuncien la moció com els que, sense conèixer els seus continguts, la rebutgen. I també els que naveguen entre dues aigües. Des del meu punt de vista, la situació política general, sacsejada de nou per la corrupció amb una extensió i força insospitades fan imprescindible la presentació d’una moció de censura  si volem regenerar el sistema.

Propostes com la del PSOE i C’s (compareixences, comissions d’investigació…) son ridícules  si hom vol ser indulgent, malintencionades ( donar “carpetazo” al tema) si hom vol ser realista. La gravetat de la situació, especialment a Madrid i a Catalunya, és tal, que el sistema s’està ensulsiant. I, de moment, només una part important de la judicatura està complint el seu paper.

Crec  que cal adoptar solucions polítiques. Estem, especialment a Catalunya, habituats a sentir dir que la solució als problemes polítics no pot ser judicial. Quan uns partits, fonamentals, del sistema han esdevingut organismes de depredació dels interessos públics, quan aquests mateixos partits cometen delictes de tota mena, quan retallen un i altre dia la democràcia  en tota l’amplitud del  concepte, a part de que els jutges facin la seva feina, calen, repeteixo, solucions polítiques.

I aquestes solucions no es poden allargar en el temps, dilatant el procés, esperant que la tempesta escampi i, en definitiva, marejant la perdiu, acabant per a posar un altre pegat al sistema. Aquesta, exactament aquesta,  era ahir la posició del PP, del PSOE del PNV i de C’s en demanar comissions i compareixences.

Ahir es recordaven dos mocions de censura al Congrés: la de Felipe González contra Adolfo Suárez; González va perdre la moció però va a començar a guanyar la presidència del govern. La segona fou la de Hernández Mancha (PP) contra González. En aquesta ocasió el candidat del PP hi va perdre bous i esquelles i va desaparèixer, grotesc, de l’escenari polític.

Hi ha, però, una tercera moció de censura  de la que ahir no es va parlar, però que crec que és del màxim interès actualment: la que el PSUC (al Parlament aleshores tercer partit) va presentar a Jordi Pujol en la primera legislatura del Parlament de Catalunya. Pretenia ser una moció en dos fases: es va presentar a Josep Benet (un candidat independent), però acceptant retirar-la si el PSC (segon partit) amb Joan Reventós presentava la seva. Calien, però, dos condicions: que el PSC acceptés el repte i que la ERC de Heribert Barrera li donés suport. El resultat és prou conegut i fins i tot actual: el PSC no va copsar la situació i ERC amb  Barrera van ser coherents amb la seva missió: impedir que les esquerres governessin Catalunya. Escric la paraula actual, ja que és ben actual on ens ha portat el no haver substituït Jordi Pujol quan érem a temps de fer-ho.

He volgut recordar aquesta moció de censura fallida per el fet de que hi veig un cert paral·lelisme amb la que ahir anunciava Podemos: sorgeix  del tercer partit i, almenys de moment, en deixar-la “oberta”, dona la possibilitat que acabi essent una moció estratègica, i no tàctica.

Si Podemos fa el segon, es a dir, una moció tàctica encaminada a posar en dificultats al PSOE s’haurà equivocat de totes totes.  Si, per contra, presenta un programa adequat i coherent, possible, de regeneració democràtica, i proposa un o una candidat independent situat en l’ampli ventall de l’esquerra d’aquest país, l’haurà encertat, encara que aritmèticament (com és molt possible) la perdi. Aquesta és, al meu parer, l’apassionant cruïlla en que ens trobem: de com ens en sortim  en dependrà quan temps més agonitzarà el sistema PPPSOE i satèl·lits (PNV, PDeCAT…..) i quant afeblida sortirà de la moció l’esquerra en general i Podemos en particular. Desitjo que Podemos l’encerti. No trigarem gaire en saber-ho.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s