EL TOC DE CORNETA

Des que s’ha conegut la posició de Catalunya en comú sobre el que una part majoritària de l’independentisme s’entesta en anomenar referèndum previst per al 1-O, ha esclatat un fenomenal toc de corneta que s’ha pogut escoltar de Salses a Guardamar. Des dels hiperventilats fins Òmnium passant per els portaveus del PDECat, ERC i la CUP no han iniciat una crítica normal (sempre acceptable, necessària i enriquidora en el debat polític) sinó una mena de linxament i desqualificació absoluta, més radical en uns, amb millors formes en d’altres.

En molts d’aquests posicionament s’hi entrelluca un tir per elevació: no es tracta tant de debatre serenament sobre com acabarà el procés, sinó de desgastar determinades persones i governs municipals, especialment Ada Colau i el govern de Barcelona. Es a dir, aprofitant que “el Pisuerga pasa por Valladolid”, començar la pre-campanya municipal, especialment en aquells municipis que fan salivar més. La independència emprada com a instrument no sembla una posició massa d’acord amb la magnitud de l’objectiu que diuen defensar: la construcció “exprés” d’un nou estat.

Però deixant de banda aquest aspecte, no menor, de l’allau de crítiques que han llançat sobre Catalunya en comú, crec que aquestes contenen dos greus errors.

El primer intentar fer aparèixer als comuns com a responsables d’un hipotètic fracàs de la proposta independentista de JxSí i la CUP. Es posen la bena abans de la ferida. Qualsevol persona amb un mínim de coneixement i d’equanimitat  sap que les coses no son així. Qui ha canviat i recanviat el full de ruta a velocitat de vertigen, qui s’ha auto imposat terminis innecessaris  (i incomplerts), qui no ha convidat a Catalunya en comú a cap negociació i ara pretén que combreguem amb rodes de molí, han sigut el Govern de la Generalitat i els seus suports. Ells seran, al meu parer, els únics responsables de l’èxit o el fracàs del procés.

El segon error, que crec que posa de manifest un dèficit democràtic greu, es entrar tant en consells paternalistes com en judicis d’intencions sobre hipotètiques conductes electorals del afiliats i votants de Catalunya en comú. Aquest col·lectiu som totes i tots majors d’edat i sabem perfectament el que volem i com ho volem. No cal que ens digui el que hem de fer la part del independentisme que ha resolt tirar pel dret i saltar-se la democràcia per assolir el seu, en principi, legítim objectiu.

I, potser, aquí rau l’explicació de la crispació del debat: la cèlebre expressió de que “no es pot fer una truita sense trencar un ou” és una descripció senzilla i planera d’allò que és freqüent en els processos democràtics: el conflicte entre dues legalitats. Aquestes situacions exigeixen diàleg, respecte escrupolós de les normes a totes bandes, paciència i saber fer.  I també mobilització i desobediència pacífica si calen i hi ha suficient força per a que siguin efectives.

El que no es pot perdre mai és la legitimitat. Quan passa això, la confrontació entre legalitats fa extraordinàriament feble als que han perdut la legitimitat. Quan es passen per alt no ja les normes i lleis de l’altre part, sinó fins i tot les pròpies, es perd inexorablement la legitimitat. I, en la meva opinió, això és exactament el que li està passant al Govern de la Generalitat. Fa pocs dies escrivia que han passat per alt l’Estatut i han menystingut institucions catalanes, entre elles la més important, el Parlament. És trist, però s’ha perdut tota la legitimitat.

S’està amagant, tant des de les forces oposades al procés com des de les favorables, que estem en un conflicte espanyol focalitzat o localitzat a Catalunya. El Sr. López Burniol ho ha repetit manta vegada i jo hi estic completament d’acord.

Per tant crec que les vies de solució, sense posar cap límit a la paraula solució, son simultànies a Espanya i a Catalunya. Per trobar una sortida a la situació catalana cal arreglar la situació espanyola. Aquí és, segurament, on més discrepem els de Catalunya en Comú amb la part del independentisme agrupat a JxSí i la CUP.

Penso que es un greu error la teoria de que Espanya és irreformable, que per els segles dels segles serà una víctima (tot Espanya, no només Catalunya) d’unes elits arnades (feliç expressió del President Puigdemont, que potser ha tret d’Espriu) que controlen el Govern d’un estat feble i caduc.

Contra aquesta teoria hi ha la realitat: avui alguna cosa es comença a moure a Espanya. Més de 5 milions d’electors han votat partits que estan explícitament en favor del referèndum d’autodeterminació, el que s’ha traduït aproximadament en un terç dels escons del Congrés.   Cada vegada s’escolten més veus espanyoles  de persones del mon del coneixement i la cultura que reclamen aquesta solució. Certament son una minoria, però es va ampliant.

A on ens pot portar aquesta nova realitat si la sabem manegar?. Els prometo, als amables lectors que segueixin aquest blog, que ben aviat, en un segon toc de corneta, explicaré el meu punt de vista sobre el tema i el paper fonamental que hi tenen dos partits: el PSOE i ERC.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s