40 anys de Constitució

Ahir vam commemorar els primers 40 anys de la constitució. Ho vam fer enmig d’un intens debat que va des dels qui demanen la seva substitució fins els que la somnien inalterable, passant per un amplíssim ventall dels qui voldrien, en graus i sentits diversos, la seva reforma. Hi ha arguments per a tots els gustos: des dels més elementals fins els més elaborats; opinem els aficionats, com jo mateix, i persones profundament coneixedores del tema, des dels tres redactores encara sortosament vius fins a una llarga llista de catedràtics, polítics, politòlegs,……

Des de la meva condició d’aficionat i/o observador, permetin-me unes reflexions mínimes sobre el tema. La reflexió prèvia és que el sol fet de que tothom expressi la seva particular opinió, alhora que proposa fer amb la Constitució el que millor li sembla, ajuda molt a col·locar la qüestió a les seves justes dimensions: la Constitució manté la seva condició de garant de la lliure expressió i de la democràcia. No és poca cosa, per a mi és bàsica.

La segona reflexió és de caràcter històric: La Constitució del 1978 te unes característiques peculiars al nostre país: va sorgir fruit del consens i no de la imposició dels que a la transició van guanyar clarament el referèndum per a la reforma política (quin objectiu no era una constitució democràtica) i les primeres eleccions democràtiques. Ells (els franquistes) van cedir, nosaltres (els demòcrates) també, i per primera vegada tenim una constitució que no és fruit d’una part front a l’altre.  Gràcies a aquest acord es va poder desmantellar bona part de la dictadura i començar una època de diàleg, de reconeixement mutu i de posar pedres basals per una convivència pacífica a Espanya. Aquest procès sense precedents a casa nostra permet la celebració dels 40 anys de Constitució: és l’aniversari constitucional més llarg que ha pogut celebrar Espanya. Des del meu punt de vista tot això és bo.

Tercera reflexió: fins aquí hem arribat.  Cal una reforma de la Constitució?. Des del meu punt de vista, rotundament si. Però cal en el temes que son, efectivament, de caire constitucional. Per exemple, l’organització territorial de l’Estat. Crec que aquest és el motiu més important i urgent per a una reforma. Espanya pot ser federal. Pot admetre la possibilitat d’independència i preveure com arribar-hi si alguna de les nacions que la conformen ho vol. Ha de reconèixer, d’una vegada per totes, l’existència d’aquestes nacions, sense circumloquis de cap mena. No pot de cap manera mantenir l’estat autonòmic, que ha arribat al seu punt i final. Cal fer serenament el debat de com reformar la Constitució, i reformar-la, per a que tot això sigui possible.

Som molts els ciutadans i ciutadanes d’aquest país que no som monàrquics. La dinastia borbònica que seu al tron d’Espanya ha tingut conductes inadequades, poc exemplars (Rei emèrit) i comportaments polítics profundament equivocats (Felip VI el dia 3 d’Octubre de 2017). Per tant el debat República-Monarquia és ben legitim i s’ha de poder contemplar en la reforma constitucional.

També cal una reforma del mètode de reforma: si volem (i jo la vull) una estabilitat constitucional, la seva reforma ha de ser molt més àgil que actualment. Si alguna cosa és criticable de la Constitució del 1978  és el seu blindatge que, en determinats temes, fa extraordinàriament complicada la seva reforma. Dissortadament, en altres no ha sigut així. Hi ha temes que admeten reforma “exprés”, i no son menors.

Quarta i darrera reflexió: no posem al debat sobre la reforma el que no toca. Ha sigut freqüent argumentar que els menors de 58 anys no han votat aquesta Constitució. Al meu parer això no l’invalida. Calen adaptacions, reformes, però no podem fer una Constitució per a cada generació.

Hi han moltes impugnacions a la Constitució que son fruit dels problemes quotidians, de les terribles conseqüències de la crisi del 2008, dels mals governs (o dels desgoverns, tristament actuals a Catalunya), d’una injusta llei electoral. Aquest amplíssim ventall de conflictivitat, en la majoria dels casos, te vies de solució sense alterar la Constitució: no cal canviar-la per fer una llei electoral correcte,  un paquet de lleis sobre habitatge, sanitat o educació, dotar les necessitats socials, consolidar els sistema de pensions, extirpar la corrupció, revertir la reforma laboral, reformes al sistema financer (creació d’una banca pública), polítiques ambientals i de gestió del territori correctes, abordatge humà de les migracions i tants altres temes. Per tant, no ens equivoquem: moltes percepcions, reals, sobre el que no ens agrada, no depenen d’una modificació de la Constitució. Calen governs i majories parlamentàries disposades a arreglar-ho, és suficient.

Acabo amb un prec als qui poden arreglar-ho: sortint de l’actual trencadissa, inventariem en que ens podem posar d’acord i, sense pauses, marcant prioritats, arribem altre vegada a la situació tan injustament devaluada: al consens. Tots haurem de cedir, per a que tots hi guanyem. Crec que és la millor sortida per a la difícil situació que hem d’afrontar. No oblidem, mentre discutim si son verdes o madures i ens enroquem en les nostres posicions, que ja tenim dins el sistema a C’s i a Vox. Aquests no volen modificar la Constitució: simplement la volen, explícita o implícitament, anular.

 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s